El mes de novembre del 1983, la revista El Bagant de Banyoles, ciutat on llavors residia, em va publicar, amb el títol de “La tardor a la plaça”, l’article que reproduiré. Abans, però, cal aclarir que la plaça Major de Banyoles era llavors el centre neuràlgic de la ciutat; era el lloc on se celebraven el mercat setmanal i la festa major, es ballaven sardanes i, que jo recordi, tenia tres bars oberts al públic del matí al vespre.
“Allà pels anys setanta, quan algun conegut nostre tornava del seu viatge turístic a l’URSS, immediatament després d’explicar-te l’ambient general de la plaça Roja, o de fer una referència simpàtica a l’amabilitat del guia i als seus formidables coneixements geogràfics, et comentava, desolat, la tristesa que feien aquells carrers russos: sense restaurants, sense botigues, sense bars. Semblava com si a l’URSS no existissin bars, com si no hi hagués manera de prendre una cervesa o un conyac, ni un vodka. Allò et feia una incòmoda sensació de set i et predisposava a favor de qualsevol comentari advers al règim polític de l’URSS i, fins i tot, a una certa autocomplaença: ‘És clar, com que no tenen bars…’ Nosaltres, en general, no tenim una plaça Roja. En realitat, jo no sé de quin color és la nostra plaça, quin és el seu color preponderant. Sens dubte, no és el vermell. A vegades em sembla que és el groc, però no n’estic segur. El que sí que sé és que hi ha coses que li donen color, com el mercat, com els bars. Nosaltres, en arribar la tardor, no tenim ni plaça Roja ni bars a Banyoles: al setembre pràcticament tots els bars de la plaça tanquen, se’n van i et deixen un regust moscovita a la gola. La plaça, al setembre, adquireix tonalitats melangioses: perd color, igual que els estiuejants que veuen desaparèixer el seu bronzejat. Fins i tot el mercat setmanal, aquests dies de bars tancats, té un aire més apagat, més eixut, com el dels nens castigats sense postres. La plaça, llavors, cap al vespre, té un aspecte quasi conventual, de claustre civil. Hi ha massa coincidències al setembre: s’acaben les vacances, comencen les escoles, pugen els preus, es tanquen els bars. Es diria que aquests bars, en tancar, estan complint amb un misteriós ritual de tardor. S’hauria de fer la història dels bars de la plaça: estic segur que no trobaríem cap bar que s’hagués inaugurat al setembre, aquest mes tan injust. A mi no m’estranyaria gens que, com en aquell conte d’Oscar Wilde, qualsevol nit de setembre ens trobéssim que al mig de la plaça de Banyoles havia nascut, per art de màgia, una estàtua d’un príncep ploraner tota plena d’orenetes mortes de set”.
Fins aquí l’article publicat a El Bagant, revista que desapareixeria uns anys després. Fa temps que no vaig a Banyoles, però recordo molt bé els tres bars que, els anys vuitanta del segle passat, hi havia a la plaça: el Bar Plaça, el de més tradició i solera, on molts dels visitants de la ciutat acabaven prenent un cafè o una cervesa; el bar anomenat dels catòlics (del Centre Cultural Catòlic) i el de la família Ralita, on servien per esmorzar uns entrepans molt suculents.
El Bar Plaça va estar a punt de ser tancat i d’acabar convertit en una oficina d’alguna caixa. El tancament finalment es va evitar gràcies a la gestió d’alguns banyolins amics del bar, que sostenien que aquell Bar Plaça era més que un club, o sigui, més que un bar, tal com testimoniaven, per exemple, les moltes postals d’agraïment, enviades pels seus molts clients, que s’exhibien a les parets del local.
Avui hi ha més bars a la plaça Major banyolina, entre els quals destaca, segons m’informa la meva filla Mireia, Can Pons, antiga merceria reconvertida en negoci de bar, on continuen servint “agulles i botons”, reconvertits en deliciosos entrepans. Durant aquesta tardor, hem estat algunes setmanes amb els bars tancats i Barcelona, tot Catalunya, semblava la plaça de Banyoles durant un mes de setembre dels anys vuitanta o, encara pitjor, la plaça Roja moscovita durant els anys soviètics.
Tanmateix, hi havia una diferència important: els amos d’aquells bars –els de Barcelona, els de tot Catalunya– no sabien si podrien tornar a obrir de nou els seus negocis, de la continuïtat dels quals depenia la subsistència de tantes famílies.
Aquest article està escrit per fer-los companyia (especialment a la Míriam i el Sergi, amics del Bar Balafria), però no sé si arribarà a temps, ni si serà oportú.
