Ara, aprofitant també la pandèmia, el sector privat de negoci amb la malaltia de les persones, ataca de nou amb la falsa necessitat i bondat de l’anomenada col·laboració públic-privat. Tindrem a partir d’ara una gran ofensiva per fer-nos oblidar que el propi capital i el neoliberalisme han matat la seva gallina dels ous d’or (sobre tot s’ha fet evident en les residències geriàtriques privades, finançades amb diners públics)
El mantra repetit de que allò privat és més eficient que allò públic ja no és sostenible. Recordem que l'efectivitat d’un procediment és la suma d’eficàcia i eficiència: aconseguir uns bons resultats en salut amb la quantitat de recursos adequats. Lliurem-nos dels falsos profetes, perquè “pels seus actes els coneixereu” no pas pel que diuen, ni per les seves mentides.
I això s’aconsegueix millor, a més de major equitat i universalitat, amb un sistema públic que no amb un de privat, de lucre, que a igual qualitat ha de repartir beneficis als accionistes, si no s’acaba el negoci i el negoci, amb els recursos dels concerts públics, es manté a base de precaritzar les plantilles de personal i les seves condicions laborals, a més d’altres serveis (neteja, estructura, alimentació, etc)
Per això ens reafirmem en el que dèiem fa temps a EL TRIANGLE: “perquè els serveis de salut han de ser públics".
Que no cal anar a la privada. El que cal és millorar alguns problemes de la pública, limitada encara avui per traves burocràtiques, centralisme i manca d’autonomia de centres i professionals
Millorant l’Institut Català de la Salut (ICS) estem defensant el nucli vertebrador de la sanitat pública de Catalunya. Cal aprofitar els temps de canvi cap a una “nova normalitat”
L’ICS té un problema de manca d’instruments de gestió que millorin la seva eficiència. Té les limitacions històriques des de la seva creació d’un pressupost administratiu que dona molt poca capacitat i agilitat a la gestió de la sanitat. La gestió de personal amb criteris funcionarials antiquats tampoc ajuda. L’ICS té una visió molt centrada en la pròpia institució i les seves dinàmiques internes administratives, amb manca d’autonomia de gestió, tant territorial com de centres i de professionals, i amb una direcció massa centralitzada.
El trossejament de l’ICS, reivindicació històrica de la patronal privada del sector sanitari, seria el principi de l’esfondrament dels principals valors del nostre sistema sanitari públic. Del seu nivell d’equitat, superior a molts d’altres dels països del nostre entorn. De la seva qualitat. Del model de Sistema Nacional de Salut integral molt superior en resultats de salut. I suposaria perdre el seu caràcter totalment públic.
En d’altres sectors quan es vol eficiència i estabilitat les empreses es fusionen i també hi ha evidència que el minifundisme empresarial en la sanitat catalana concertada ha estat negatiu per la reducció de costos del conjunt del sistema. Ha frenat molt i de forma tant negativa com explícitament intencionada les possibilitats de sinèrgies (unificació de compres, sistemes d’informació, logística).
Aquesta situació, de model no integral, i heterogeni jurídicament i funcionalment, ha frenat la transparència i ha afavorit el lucre i la corrupció d’uns quants, fins i tot de forma perversa, amb l’objectiu d’amagar on hi havia costos injustificats i sobrefinançament públic del qual s’han beneficiat els seus responsables.
En definitiva, hem de fer i avui es pot fer un Sistema Públic eficient i de major qualitat, amb més transparència, autonomia de gestió de territoris, centres i equips professionals dins dels valors i recursos que el Parlament els doni, i no s’ha de caure en el parany d'anar a refugiar-se en les entitats privades de negoci amb la trista excusa de l’eficiència. Com s’ha demostrat en la pandèmia això no era veritat.
