Un procés procel·lós…

Sense entrar a fons en l’entramat jurídic de l’enèsim episodi de crisi entre Esquerra i els sectors més propers al president Carles Puigdemont, serveixi el cas per constatar que el bloc independentista arriba al clímax del judici de l’1 d’octubre fortament dividit. Diuen els postconvergents que el recurs al Constitucional contra el president  Roger Torrent (ERC) i la resta de la Mesa del Parlament, és només una argúcia legal per dur el cas a instàncies judicials europees. Diuen els republicans que era prescindible, que per recórrer a Europa amb les resolucions del jutge Pablo Llarena n’hi havia més que suficient. Tampoc es posen d’acord en si els primers van avisar els segons; mentre JxCat jura i perjura que ho van fer, Esquerra nega la major. Vist des de fora i en clau política, crida poderosament l’atenció que Puigdemont dugui Torrent al Constitucional, i que fet i fet ho faci la vigília del judici; estranya perquè són socis i perquè fa dos dies el Constitucional era el dimoni personificat, a qui l’independentisme deslegitimava dia sí i dia també. I ja se sap que, a qui no li agrada el sol, no li agrada a la platja, però tampoc a la muntanya…

Amb la CUP menjant a part, la nova crisi dels socis de Govern sembla del tot sobrera. Desenganyem-nos, no és la millor manera d’afrontar un judici tan delicat com el que aviat es veurà. La sobregesticulació de l’expresident Puigdemont arriba en mal moment. Però, en paral·lel al judici hi ha eleccions, municipals i europees, i al final en política, el primer és el primer. Durant el judici, els presos independentistes centraran sí o sí tota l’atenció i sembla lògic que així sigui. Seria desgavellat que algú intentés, des de Waterloo o des d’on sigui, reclamar la seva quota de pantalla. Com diria l’expresident Jordi Pujol, “ara no toca”.

Deia l’altre dia el president d’Òmnium Jordi Cuixart, una de les ments preclares d’aquest galimaties, “el sobiranisme ha de donar joc a nous lideratges”. Hi estaríem d’acord. A hores d’ara, és públic i notori que Puigdemont i el qui va ser el seu vicepresident, Oriol Junqueras, no s’entenen ni s’entendran mai, i no descobrirem res de nou si diem que ambdós personatges, l’un des de Waterloo i l’altre des de la presó de Lledoners, continuen exercint un alt grau de poder. Per desfer el nus del procés calen nous lideratges i més sacrificis. Per sortir d’aquest atzucac i encarar Catalunya cap a on la majoria de ciutadans vulgui, s’hauran de refer uns quants ponts i sembla bàsic pensar que això no ho faran els qui els van demolir. El més fumut del cas és que, cada dia que es perd, el nus es fa més gros i augmenta la complexitat per desfer-lo. Dissortadament, en política massa sovint els odis són hereditaris i la relació (mala) entre Puigdemont i Torrent (alguns l’assenyalen com l’hereu republicà…) recorda i molt a la Puigdemont i Junqueras. I a l’actual president del Govern català, Quim Torra, tot plegat sembla venir-li gran.

Com deia Cánovas del Castillo, “la política és l’art d’aplicar en cada època aquella part de l’ideal que les circumstàncies fan possible”.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides