El 27 d’octubre de fa poc més d’un any, Catalunya es debatia entre creure’s una república incipient o acatar una intervenció de la Generalitat que arrasaria amb l’autogovern. Des d’aquella data, quan es va votar i proclamar –d’una manera bastant poc entusiasta– la independència de Catalunya, els esdeveniments han passat i s’ha arribat a la situacó actual. Peò si alguna cosa no ha canviat en la poítica catalana, i sobretot en l’independentisme, és l’afició a l’èpica, al simbolisme, a crear mites. Prova d’això és la commemoraió de cada data que passa que va suposar una fita en el sobiranisme. Es va celebrar de manera notable l’1-O, es recorda cada mes que passa de l’empresonament dels líders, la Diada continua sent el punt àlgid de la reivindicació, es va commemorar el 20-S…
Però el 27 d’octubre va passar i Catalunya gairebé ni se’n va adonar. Ni grans manifestacions, ni reivindicacions massives, ni concentracions de record. Un trist acte de l’ANC –més administratiu que reivindicatiu–, un discurs de Torra que ni s’havia anunciat i quatre CDR intentant fer-se veure. Sembla que queda més que clar que del 27-O del 2017 no n’està gaire orgullosa, la massa independentista. I, en certa manera, és lògic si es miren les cares dels que van protagonitzar aquell episodi en les fotos d’aquell dia. Ja aleshores eren rostres llargs, resignats.
