L’activitat política té, sovint, una intrahistòria entre partits que fa que lluitin per ser els primers a fer una proposta o liderar una idea. La gent del carrer, en la seva immensa majoria, ni se n’adona. Però ells lluiten amb això com si no hi hagués un demà. I ho fan, fins i tot, a costa de robar-se idees o copiar propostes evolucionant-les una mica i fent-les passar per noves.
Justament la setmana passada es va veure un cas claríssim al Parlament. Catalunya en Comú va demanar públicament la celebració d’un “debat públic” per intentar desbloquejar la situació política a Catalunya. A la pregunta de si el que volien era celebrar un ple extraordinari a la cambra, els comuns no van voler concretar el format, sobretot perquè amb només vuit diputats no poden forçar la sessió.
Però la idea devia semblar-los molt bona a la gent de Cs, perquè només uns dies després, esperant que la premsa no tingués memòria, Inés Arrimadas va comparèixer al mateix faristol que els comuns per proposar celebrar un ple per debatre sobre la crisi actual i fer posicionar públicament tots els partits. Ells, en canvi, sí que poden forçar que se celebri, i així ho volen fer. En veure que Cs intentava posar-se la medalla, Catalunya en Comú va tornar a sortir l’endemà per dir que ells volien que en aquest ple es presentessin propostes de resolució apuntant sortides al bloqueig i de passada van fer pública la seva. Com nens petits.
