Desenganyem-nos, demogràficament parlant, el ‘costat’ ha d’estar saturadíssim; així, amb tants moviments migratoris apuntant en la mateixa direcció, qui sap si ha arribat el moment de començar a buidar el costat i fer passos enrere. L’expresident Artur Mas, aquell que l’innombrable va deixar a càrrec del pal de paller, com si d’un expert ballador de yenka es tractés, no para de fer passos al costat, i darrere d’ell, uns quant més. Si fa dos anys va fer un pas al costat per deixar la presidència de la Generalitat, ara en fa un altre per deixar la presidència del partit que va muntar per fer oblidar Convergència: el PDeCat. Obro parèntesi: senyors de CDC, no s’hi escarrassin més, més de 40 anys d’història no s’esborren fàcilment, Convergència és inoblidable (al cas Palau em remeto), i a fe de Déu que hauran de passar anys perquè el poble deixi d’anomenar convergents a les marques blanques de Convergència, es diguin PDeCat o Junts per Catalunya o com punyeta vulguin –Convergència recorda aquelles nines russes ‘matrioska’ que s’amaguen una dins de l’altra… Tornant a Mas, obro un segon parèntesi: paradoxalment, al final, Mas haurà d’agrair a la CUP, aquells descamisats que van enviar-lo a la paperera de la història, no ser a la presó o a l’exili, almenys de moment.
El llegendari rei Artur és un dels monarques més coneguts de l’edat mitjana. La relació homònima és prou evident i no han estat pocs els qui s’hi han referit al llarg dels anys. Sense anar més lluny, la seva biògrafa de capçalera, Pilar Rahola, va escriure ‘La màscara del rei Artur’, un panegíric impagable (o no) sobre l’expresident que va convertir a l’independentisme aquella Convergència catalanista acorralada pels casos de corrupció. Veurem si la multitud de lloances que l’escriptora republicana dedica al seu rei aguanten el pas del temps. Per exemple, poc imaginava el periodista Manel Cuyàs com de ràpid se li desmuntarien els tres volums de memòries que va redactar per l’expresident Jordi Pujol.
Mas fa el seu segon pas al costat la vigília de la sentencia del cas Palau, aquella que considera provat el finançament irregular de Convergència, i condemna l’extresorer del partit, Daniel Osàcar, a 4 anys i 5 mesos de presó per blanqueig de capital i tràfic d’influències. Pensar que el tresorer és, pel seu compte i risc, l’únic culpable del desgavell d’aquella Convergència manada per Mas no deixa de ser, si més no, càndid, per no adjectivar amb mes contundència.
Mas desvincula la seva renuncia (última?) al cas Palau. Diuen que blanc i en botella, llet. Però ell tria justificar el seu enèsim ‘sacrifici’ al temps que haurà d’invertir en la seva defensa pels casos del 9N i l’1O. Una excusa que, a més de negar l’evidència del Palau, incomoda l’expresident Carles Puigdemont que, tot i estar encausat també pel referèndum de l’1O, es veu en cor de compaginar-ho amb la presidència.
Com aquell rei, Mas ha mirat de desincrustar de la pedra l’espasa Excàlibur i convertir-se així en el monarca de la Catalunya independent. Els seus passos al costat, i no enrere, no fan més que confirmar que, en el fons, Mas encara somia amb una segona oportunitat. Però, com hem deia l’altre dia un vell amic: dos passos al costat equivalen a un enrere.
