Veient el president Mariano Rajoy declarar com a testimoni davant de l’Audiència Nacional pel cas Gürtel (el primer president espanyol en actiu que declara davant d’un jutge) em preguntava: què s’ha de fer en aquest país perquè et fotin fora d’una punyetera vegada? Amb 100 minuts d’interrogatori i 160 preguntes l’home va desplegar el seu més ampli catàleg de cinisme. Això no obstant, diuen els seus (ell, entre ells…) que va sortir indemne de l’interrogatori. Al gallec ningú li pot negar l’habilitat de caure dret com els gats, però d’aquí a la indemnitat del discurs hi ha un bon tros. Tot i mirar de no deixar cap pregunta sense resposta, després de la declaració es mantenen intactes totes les sospites sobre el paper de Rajoy en el cas Gürtel i en la resta de casos de corrupció del Partit Popular.
Bàsicament, i com tants altres assenyalats, Rajoy va al·legar ignorància per burlar la punibilitat. Tranquil i desafiador, com un frontó anava tornant amb parsimònia gallega les pilotes que els advocats li llençaven sense èxit. Com que les seves obligacions eren polítiques i no econòmiques, ell poc o res sabia de l’existència d’una caixa b al dretà partit; va venir a dir que ell és un home de lletres, que no l’atabalin amb els números, que d’això ja se n’encarregaven d’altres. També va esquivar com millor va saber els seus polèmics sms amb Bárcenas: “Tinc el costum de respondre tots els missatges”, va dir sense vergonya, per després assegurar que, malgrat els ànims virtuals que li havia enviat, no va fer absolutament res per ajudar-lo. Per més inri, el president diu que no coneixia Correa i, si el coneixia, “era de saludar-lo en algun acte, però no ho puc afirmar” (aplaudiments).
Desconeix com es van pagar les obres de Génova perquè “jo no duia l’assumpte econòmic”, i així va anar responent a totes i cadascuna de les 160 preguntes que se li van fer al llarg dels 100 minuts que va durar el purgatori. Rajoy va comparèixer sense ni tan sols moure la cama, un dels seus principals tics indicadors de nerviosisme.
Insisteixo, quantes vegades l’has d’espifiar en aquest país abans de dimitir o que et dimiteixin? Vist l’acumulat del gallec, han de ser moltes. En política, com en la conducció, fóra bo que s’apliqués el carnet per punts. En funció de la gravetat de la infracció et resten uns punts i quan s’esgoten els dotze que duus d’antuvi, t’has de tornar a examinar. En el cas dels polítics estaria bé que una vegada exhaurida la dotzena de punts s’hagin de tornar a presentar i exposar-se a la voluntat popular. De fer-ho així, i de la manera que està el pati espanyol, estaríem tot el dia examinant de nou als nostres polítics.
