Profètic va ser l’expresident Jordi Pujol quan el 17 de setembre del 2012, en el programa de TV3 El convidat, d’Albert Om, afirmava que encara era a temps d’espatllar la seva biografia. El fragment de la conversa anava així:
–Jordi Pujol (J. P.): M’agradaria que la gent pogués parlar bé de mi.
–Albert Om (A. O.): Està en una fase com d’examen de consciència? Quan un sortirà als llibres d’història, l’examen de consciència que es fa és més rigorós?
–J. P: Però això no ho podré fer. Seré mort.
–A. O: No, però ho fa ara.
–J. P.: Ara encara sóc viu. Jo encara puc espatllar la meva biografia… o la puc millorar.
–A. O.: Què pot fer ara per millorar la seva biografia?
–J. P.: No ho sé, ni em preocupa gaire. El que em preocupa és… Tinc alguna cosa a dir? Potser seria bo que no digués absolutament res? Aquesta és la pregunta: potser seria bo que no digués absolutament res? Què puc dir que sigui bo per al país, i no dolent?
A fe de Déu que va espatllar la biografia, i molt. Només cal veure el que ha plogut des d’aquell juliol del 2014, un parell d’anys després de l’entrevista d’Om, quan Pujol va decidir confessar. En una carta breu remesa als mitjans de comunicació, Pujol explicava que el seu pare havia deixat uns diners a l’estranger, procedents d’activitats il·lícites durant el franquisme, per a la seva dona i fills per si la situació política es complicava i els feien falta.
La confessió va desfermar una tempesta judicial, política i social que encara arrossega conseqüències. L’última seqüela és ara la retirada de plaques de moltes instal·lacions que l’expresident va inaugurar al llarg dels 23 anys que va exercir el principal càrrec català. Després de la confessió, l’empitjorament biogràfic, amb més o menys ritme, no ha parat. Tot i que inicialment les condemnes van ser suaus –el llavors president Artur Mas parlava d’un tema “estrictament privat, personal i familiar, que no tenia res a veure amb CDC ni amb la Generalitat“–, ben aviat tot se li va girar en contra, i fins avui.
La cancel·lació de la retribució pública que tenia, el tancament de l’oficina del passeig de Gràcia i el manteniment només de l’escorta, i també el tancament del Centre d’Estudis Jordi Pujol, una entitat que promovia el debat entorn a la seva figura, van ser les primeres i dràmatiques conseqüències del desastre. Les paraules de personatges propers a ell es van endurir, com l’alcalde aleshores de Barcelona, Xavier Trias, que va demanar-li que “desaparegués” i renunciés “a tot“. Ben aviat les acusacions van dirigir-se al possible increment dels fons inicials a través de suposades comissions irregulars cobrades per ell o els seus fills gràcies al seu càrrec de president, o fins i tot amb fons procedents de la bancarrota de Banca Catalana.
I ara han arribat les primeres retirades de plaques de la multitud d’instal·lacions públiques que Pujol va inaugurar durant els 23 anys que va exercir de president. En el que podríem descriure com un degoteig torturador, alguns ajuntaments han començat a aprovar per ple la retirada de les plaques. Un degoteig que pot anar ampliant-se. Primer va ser Mataró, després la Seu i fa pocs dies va afegir-s’hi Manresa.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
