Al Barca d’avui li agrada presumir de la seva àrea de coneixement i d’una plataforma anomenada Barça Universitas que, en contradicció amb la voluntat inicial d’oferir al món el talent del club, la seva ciència i el seu know how, ha acabat per convertir-se en la mediocre pàgina web d’una universitat sud-americana a distància sense gaire renom. No es pot dir que sigui un frau, però sí que sembla una decebedora forma de perjudicar la imatge del Barça i del que va començar sent originalment una bona idea.
Aquest mes d’abril arrenquen els primers cursos de Barça Universitas online impartits per professors que no han estat mai a Barcelona –en tot cas fent turisme–, ni han tingut una vinculació directa amb el club, ni amb la seva gestió ni amb res que s’hi assembli. Un estudiant interessat a obtenir, per exemple, un certificat en màrqueting i patrocini esportiu, tindrà James Condo com a expert, un professor de la Universitat de Florida, si bé el certificat l’expedirà la Universidad Siglo 21 de Córdoba (Argentina).
Si es prefereix cursar una introducció al dret esportiu, el seu professor serà Marcus Bach-Armes, director d’afers legals i de govern de Miami Dolphins & Sun Life Stadium, amb idèntic certificat final de la universitat argentina. El mateix passa amb la resta dels cursos, alguns publicitats amb el ganxo d’un docent del club, tot i que finalment dirigits per un cos de professorat estranger sense relació directa amb el FC Barcelona. Difícilment, per experts que siguin en les seves disciplines, aquests professors podran transmetre la ciència barcelonista. Ni la tenen ni la coneixen.
ABANS, HARVARD
Ben diferent d’ara, molt abans d’aquest invent de Barça Universitas, fa diversos anys que a la Universitat de Harvard s’imparteix un curs sobre el model de gestió esportiva, econòmica, social i patrimonial del FC Barcelona. No obstant això, prèviament una professora de Harvard va estudiar el club durant mesos i en la seva classe es realitzen videoconferències i videoclasses dels alumnes amb executius i directius del club, entre els quals el mateix president. La transferència de coneixements en aquest cas és adequada i eficaç. I també de prestigi.
No es tracta, per tant, d’un mal projecte, sinó d’una pèssima gènesi i d’un desenvolupament encara pitjor que va començar amb mal peu a l’assemblea ordinària d’octubre del 2015, després de la conquesta del segon triplet i la reelecció del president Josep Maria Bartomeu amb un marge social indiscutible. El vuitè punt de l’ordre del dia requeria l’aprovació dels assistents per a la creació de la Universitat del FC Barcelona.
El directiu responsable de defensar aquest punt, Jordi Monés, va saber-ho tot just unes hores abans, però a temps d’arreglar l’assumpte i el disbarat d’algú que, arrossegat per l’eufòria del triomf electoral, va pensar, per què no, a tenir una universitat pròpia, la Universitat del FC Barcelona. Sens dubte aquest algú desconeixia la dimensió i transcendència acadèmica del que significa una universitat. No així els rectors i catedràtics de les universitats catalanes, una comunitat sàvia, prudent i discreta que, amb la major correcció, li va recomanar al Barça que no frivolitzés ni utilitzés en va el terme universitat.
Així que, per evitar el que podria ser una estafa i disgustos posteriors, Jordi Monés va haver de negar d’entrada el terme d’universitat i sobre la marxa encunyar el terme Barça Universitas, una paraula que en llatí significa universal, per sortir del pas de l’embolic.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
