“Dinaries amb un narcotraficant confès al costat? Llavors per què ho fem amb un banquer corrupte?” Una pregunta, com un cop de puny a la nostra consciència, que ens convida a fer canvis, començant per la banca.
La cançó irònica diu més o menys que hi havia un pirata guapo, un llop bo i un banquer honrat… I sí, podem donar fe que existeixen. Raphael Nagel, economista, alemany, jueu, exdirectiu del Deutsche Bank, filòsof, soci d’una nova i petita entitat financera… Ho té tot per caure en els tòpics del banquer, però Nagel els ha capgirat i s’ha proposat fer posar vermella l’elit financera, al mateix temps que dóna una empenta a la societat, que segons diu està en estat “ameba”. És hora d’aixecar-nos i prendre consciència de les nostres pròpies finances, hora de posar la banca al seu lloc… paraules revolucionàries, i més quan les diu un banquer. És temps que les coses canviïn, i podem començar llegint el seu llibre: Turbocapitalismo, los maestros de la quiebra.
ENTREVISTA:
En el llibre diu que vivim en una societat immersa en el turbocapitalisme, però, què vol dir realment?
Ho posaré en xifres: només 62 persones posseeixen més del 50% de la riquesa del món. 2.000 milions de persones pateixen desnutrició cada dia, i el món està preparat per alimentar 12.000 milions de persones. Quan mirem aquests números hi ha alguna cosa que no quadra si l’1% de la societat té més que el 99% restant.
Un exemple pràctic és la banca espanyola. Avui a Espanya queden quinze entitats bancàries, i d’aquestes quinze n’hi ha quatre que tenen una quota de mercat del 80%. Amb la futura privatització de Bankia en quedaran només tres i es menjaran el 90% del pastís del mercat financer del país… Això és turbocapitalisme: entrar en una fase en què ens estem eliminant. Cada vegada queda menys gent, amb més riquesa i amb més poder, a costa d’uns altres.
Quantes entitats financeres hi ha a Alemanya, per exemple?
Diferents? 1.850. A Alemanya hi ha caixes d’estalvi i bancs petits que aquí s’han netejat. El més pervers del sistema és que qui està imposant a Espanya la reducció de la banca és precisament Alemanya. Què genera això? Un monopoli financer, és a dir, que quatre ho tenen tot i la resta només miren.
És una conseqüència de la societat en què vivim actualment?
Als anys 80 un assessor de Ronald Reagan va assegurar que s’havia de canviar el model perquè el 80% de la societat era inútil i que calia eliminar-los, directament sobraven. Com que matar-los no es podia perquè quedava molt malament, es van inventar el titentertainment, que venia de pits, d’alimentació, i entretenir. És a dir: una cosa tan bàsica com menjar porqueria i entreteniment barat. I llavors van proliferar els establiments de menjar ràpid i els centenars de canals de televisió. El model americà que hem reproduït aquí!
Pa i circ?
Això mateix. Tornem al pa i circ dels romans en ple segle XXI. Hem fet una gran passa enrere. Mentre tinguem productes a la televisió com Sálvame i menjar porqueria, molt barat, al nostre abast, estarem alienats. I els que manen, entre ells la banca, ho saben i se n’aprofiten.
Però per què no som capaços de sortir?
És el que no entenc… La joventut espanyola assumeix que hi ha un 52% d’atur juvenil, segueixen vivint a casa dels seus pares fins als 30 perquè no hi ha oportunitats… i no surten a cremar contenidors pels carrers, a manifestar-se, a rebel·lar-se contra tot i tothom! Ens hem tornat conformistes, molt passius i sense motivació.
Tenim una generació ameba endormiscada al sofà. Darwin deia que no és l’espècie més forta, ni la més llesta, la que sobreviu, sinó la que millor s’adapta. I això és el que ens passa. Ens hem adaptat a sobreviure ensopits a l’espera d’un món millor. És impensable que la societat espanyola, no només els joves, visquem amb tanta passivitat els casos de corrupció de la banca. Bárcenas, Rodrigo Rato, Bankia, Caja Castilla La Mancha… Sembla com si no importés res.
Encara estic esperant que algú en un hotel o un restaurant marxi perquè Rato està assegut dinant. Tu dinaries amb un narcotraficant, sabent que ho és, al teu costat? Llavors… per què permetem que aquests estafadors estiguin com si no passés res?
Però moviments com el 15-M o Podemos sí que van protestar…
I què els ha passat? Que s’han desinflat en passar el temps. Fixa’t en Podemos, que s’està diluint. Van sortir amb moltes ganes, però ara mateix estan reproduint els mateixos tics que l’anomenada vella política. No han sabut créixer, s’han perdut en la seva pròpia ideologia perquè estaven massa teledirigits, des del meu punt de vista. Aquí va haver-hi molta protesta, però sense propostes concretes, sense un programa. Sí que és cert que aquests nous partits tenen les idees clares, però els ha faltat temps i coneixement de causa del que està passant de debò. El pressupost de l’Estat està tan limitat que és molt poc el que es pot fer. No es pot canviar gairebé res. Mira Barcelona, que l’Ada Colau volia canviar-ho tot i l’única cosa que veiem és la moratòria hotelera i més top manta. No han fet res i els ciutadans se’n ressenten.
I quin és el model del canvi? Si parlem de revolució, per què no s’aixequen les societats que tenen menys?
Necessitem un revulsiu que ens faci reaccionar. Per exemple, per què hem de socialitzar les pèrdues de Bankia? Si ens fem càrrec de les pèrdues, per què no repartim també els beneficis? Per què van als accionistes privats? La gent té la panxa plena i el cap ocupat amb obvietats. No tenim gana i estem entretinguts, ergo, ens acomodem com ovelles. No hi ha reacció de la societat enfront dels latrocinis de la banca, no hi ha vagues salvatges per protestar per les retallades… res, però tot això canviarà perquè el capitalisme és insostenible, però també hem de ser clars: no afectarà a l’1%, que seguirà a les Bahames, lliure de tot, ens afectarà a la resta.
És que ens ha engolit el capitalisme?
L’evolució és significativa: als 40 estàvem en guerra mundial i postguerra espanyola, als 50 l’economia es comença a recuperar, als 60 s’estabilitza i als 70 explota el capitalisme per incentivar-nos a consumir el que no necessitem. A partir dels 70, els americans renuncien al patró or, que era el sistema que fixava el valor dels diners, i sense aquest patró es comencen a produir diners ficticis… Avui al món hi ha deu vegades més deute que actius.
Però si això no es pot sostenir, quin és el futur?
El turbocapitalisme salvatge, que s’està menjant el que té de bo la societat, farà fallida, el mateix que va passar amb el socialisme. Actualment tots els sociòlegs polítics han arribat a la conclusió que un capitalisme democràtic pluripartidista seria la solució, però serà molt dur veure com arribem a això. No en sortirem indemnes, i molta gent es quedarà pel camí, econòmicament parlant. Ja ho va dir Sarkozy: “El capitalisme se’ns ha descontrolat”. Com pot ser que un banc com el Deutchse Bank tingui una exposició de risc de derivats de 57 bilions quan el producte interior d’Alemanya és de 2,7 bilions? Hem dipositat la nostra confiança en diners ficticis… El sistema del capital no pot morir, perquè provocaríem un gran caos, però sí que s’ha de racionalitzar. No pot ser que tinguem aquesta obsessió per la novetat, pel que és nou, hem perdut el nord i els límits. Ens hem comportat com nens petits amb diners i ara ens toca créixer.
Si no hem de tenir fixació per allò que és nou, apostem per les ‘start-ups’?
Esclar que sí, són magnífiques!, però amb una quota de fracàs del 90%. Les grans fortunes són conservadores i no aposten per elles, ho hem de fer la resta, assumint un risc, però el que no està bé és que la persona que assumeix el risc hauria de tenir un benefici fiscal i aquí no en tenim i no podem generar una matriu productiva. Si invertim en una empresa start-up…, ¿el govern no hauria de donar-nos un incentiu per crear llocs de treball? No ho fa i llavors… és el peix que es mossega la cua. Sense diners no hi ha start-ups i sense elles no es creen nous llocs de treball. Hem de buscar una manera d’incentivar el risc, perquè la gent tendim a ser conservadors amb els diners.
Com millorem el nostre futur si és tan negre?
Canviant la mentalitat del consum, millorant la fiscalitat per no penalitzar la inversió en start-ups i no seguir apostant per tot sense estar-nos de res. Tenim realitats com el Parc Científic de Barcelona, que és preciós i una gran inversió, però que està buit perquè els científics no poden pagar el lloguer. Bill Gates va començar en un garatge perquè era l’única cosa que es podia permetre i mira on ha arribat.
