La cabellera del nou president

M’agrada el president Carles Puigdemont. Trobo que el seu posat entre modernet i casual, passant del look tipus Max Headroom amb la barra quadrada i els cabells repentinats al qual ens havia acostumat l’Artur Mas, afavoreix molt la imatge del procés sobiranista, últimament molt deteriorada per la picabaralla política i pels exabruptes de Pilar Rahola i Agustí Colomines. També diu molt a favor seu aquesta cabellera informal que s’ha deixat i que ja aviso que perdrà com li ha passat al tupè de Mas, perquè una cosa és governar una ciutat provinciana com Girona i una altra molt diferent és el jardí polític on s’ha ficat.

Malgrat formar part del sector independentista més arrauxat de Convergència, confio que la influència d’una família pastissera haurà endolcit el caràcter del nou president de la Generalitat i vull pensar que quan alguna vegada ha parlat de foragitar invasors, en realitat es referia als extraterrestres que, segons la meva sogra, són entre nosaltres i ens vigilen com els agents de la presumpta intel·ligència espanyola. No poso la mà al foc per ningú perquè ja no tinc edat, però res em fa sospitar que no governarà el país amb el seny típic del botiguer català malgrat haver de compartir govern amb republicans, socialistes penedits i un exiniciatiu calb però guapo.

M’agrada Puigdemont perquè, a diferència del seu benefactor que ha fet un pas al costat per fer-li d’assessor i treure’l del càrrec quan ho estimi convenient, ell té una professió. Abans de dedicar-se a la política resulta que era periodista sense títol, cosa que diu molt a favor seu. Quina sort que tenim els del gremi! Per una vegada, un col·lega ha aconseguit el que molts periodistes abans que ell havien somiat inútilment: ser designat a dit president de Catalunya després d’haver corregit el que havien dit les urnes i, a més, ser investit en diumenge com el nostre president màrtir Lluís Companys, segons ens ha fet recordar TV3.

La cúpula d’El Punt està especialment contenta. Carles Puigdemont va fer carrera en aquest modest periòdic de províncies que, després de l’OPA feta a l’Avui i d’uns quants ERO aplicats a la seva redacció, s’ha convertit en el diari de referència del nou periodisme català. El seu director, Xevi Xirgo, assegurava diumenge passat en declaracions a la televisió catalana que Puigdemont havia exercit sempre de periodista nacionalista. Sorprenentment, darrere de Xirgu es veia la redacció completament buida, cosa que contrasta amb la lluita diària per aconseguir un ordinador on escriure perquè insòlitament aquest diari té més redactors que cadires i taules.

Suposo que Xirgu i la resta de l’equip s’estaran fregant les mans pensant que s’ha acabat el patiment perquè a partir d’ara El Punt Avui substituirà La Vanguardia com el diari més beneficiat per les subvencions del nou govern català. No hi ha cap dubte que s’ho mereix, i no només per la seva originalitat a l’hora de fer passar la propaganda política per informació. S’ho mereix, sobretot, perquè mai ha defallit davant de les dificultats i les pressions, no com La Vanguardia, que últimament no ha parat d’escriure editorials posant a parir Artur Mas per intentar salvar els mobles pactant amb els dimonis cupaires.

No puc evitar pensar en el pobre Duran, que es deu haver quedat amb un pam de nas després d’aquest acord de govern tan inesperat que ha posat el pujolisme on li pertoca i ha obligat la CUP a desfer-se d’alguns diputats entre els quals, sortosament, no hi figura l’Anna Gabriel, tan admirada com odiada. El líder democristià fa molt temps que va perdre la cabellera, així que ja faig tard per recomanar-li fregues de minoxidil, un fàrmac vasodilatador que fa créixer els cabells. El president Puigdemont encara és a temps de fer-se-les si no vol acabar com el seu antecessor, a qui els seus han aplaudit aquest diumenge més que mai no sé si per agrair-li el sacrifici o per celebrar que plegava.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides