El duo de La Camarga… o noves eleccions el juny

Espanya se n’ha anat a dormir aquest 20-D sense saber qui serà l’hoste de La Moncloa durant els pròxims quatre anys. En tot cas, Mariano Rajoy ho té impossible per poder revalidar el càrrec.., excepte si s’obre a la formació d’una grosse koalition amb el PSOE, volguda pel rei Felip VI i pels poders fàctics i econòmics que remenen les cireres.

Els 123 escons obtinguts pel PP queden molt lluny de la majoria absoluta de 176 vots i la suma amb els 40 escons de Ciudadanos no és suficient, ni de bon tros. Tampoc amb l’hipotètic suport del PNB (6 escons) i de Coalició Canària (1 escó) no arribaria a la xifra màgica.

Quelcom semblant li passa al PSOE de Pedro Sánchez, que salva dignament els mobles (90 escons), amb l’excepció de Catalunya, on Carme Chacón ha naufragat estrepitosament. El pol d’esquerres a la portuguesa no suma amb Podemos (69 escons) i Unidad Popular-Izquierda Unida (2 escons), ni tampoc amb una quimèrica aliança amb els nacionalistes bascos i canaris.

En aquest confús panorama, que s’haurà d’anar clarificant en les pròximes setmanes, només hi ha dues variants factibles per garantir la governabilitat:

1. La grosse koalition PP-PSOE, seguint el model alemany, afavorida per la majoria absoluta que ha obtingut el PP al Senat i que bloqueja, d’entrada, els canvis que volgués introduir l’hipotètic pol d’esquerres, en cas que arribés a quallar. Al cap i a la fi, Espanya és un alumne aplicat de fräulein Merkel i, de la mateixa manera que s’han fet brutals retallades pressupostàries, també podem copiar la seva grosse koalition i, ja posats, fins i tot el seu model de Constitució federal.

2. Un pacte PSOE-Ciudadanos, seguint el model andalús, amb l’abstenció pragmàtica de Podemos. Difícil, però no impossible. Albert Rivera, que es creia el “rei del mambo”, ha sortit molt tocat i descol·locat d’aquest 20-D i necessita recuperar el protagonisme polític si no vol que Ciudadanos es converteixi en un “partit soufflé” com UPyD.

Els 17 escons independentistes d’Esquerra Republicana (ERC) i Democràcia i Llibertat (DiLL) serveixen de molt poc. D’entrada, perquè han manifestat que la seva presència a Madrid és per defensar i negociar la secessió i, per tant, és contradictori que entrin en el joc d’aliances per garantir l’estabilitat del futur govern espanyol. En segon lloc, perquè resulta inimaginable que ERC doni suport al PP de Mariano Rajoy o que DiLL ho faci amb el PSOE de Pedro Sánchez.

A Catalunya, la nítida victòria d’En Comú Podem és un vot de suport a la “tercera via” que representa l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que s’ha anat guanyant l’estima de la gent, malgrat la precària majoria que té a l’Ajuntament. Les tres forces més votades –En Comú Podem (12 escons), ERC (9 escons) i PSC (8 escons)- són les representatives de l’electorat català d’esquerres, que ha imposat de manera clara i contundent la seva hegemonia política… que, en canvi, no té (encara) correlació visible al Parlament de Catalunya.

El president en funcions Artur Mas s’ha emportat una sonora bufetada aquest 20-D, a través del seu escuder Quico Homs, que era el cap de llista de la marca Democràcia i Llibertat (DiLL). Si la coalició CiU va obtenir en les eleccions espanyoles del 2011 un total de 16 escons i més d’un milió de vots, erigint-se en la força política més votada a Catalunya, quatre anys després ha estat l’hecatombe: Convergència i Unió s’han divorciat, Duran Lleida s’ha quedat sense representació al Congrés, DiLL ha perdut la meitat dels votants i ha quedat relegada, amb 8 escons, a la quarta posició en el rànquing que ha definit el 20-D.

Comptat i debatut, un desastre que deixa Artur Mas en una posició molt desesperada. ERC ha fet, novament, el sorpasso a CDC i, des de la quarta posició assolida aquest 20-D, és molt difícil que Artur Mas pugui defensar a capa i espasa la seva investidura com a president de la Generalitat. El problema ja no el té la CUP. Ara, la disjuntiva sobre la investidura s’ha traslladat a l’interior de la coalició Junts pel Sí que, més d’hora que tard (la data límit és el 9 de gener), haurà de proposar un nou candidat de consens a la CUP si vol evitar l’escenari imprevisible d’unes noves eleccions el mes de març, amb Ada Colau i la plataforma En Comú Podem en ratxa victoriosa.

En aquest escenari, el “procés” queda relegat indefectiblement a un segon pla. La seva reactivació pot ser, de manera paradoxal, la clau que afavoreixi i acceleri la desitjada –per uns- i temuda –pels altres- grosse koalition.

Viure per veure. Al final, el duo de La Camarga –Alicia Sánchez Camacho i José Zaragoza- tornarà a fer manetes.

O això o eleccions anticipades el pròxim mes de juny.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

Hoy destacamos

Deixa un comentari