Pot ser veritat, com es diu, que Artur Mas constitueix un tap per als ja coneguts o encara inèdits escàndols de corrupció? Es tracta d’un reflex, d’estar per casa, del que els marxistes diuen bonapartisme? Respon, senzillament, a un entêtement, que dirien els francesos? Es deixa estimar per un entorn que li fa l’aleta? Posseïts de por escènica, l’animen a seguir els seus socis de Junts pel Sí? Se sent posseïdor de la pedra filosofal de l’independentisme? Creu estar obligat a quedar-se per fer veure que no es plega als de la CUP? Potser tot es redueix al fet que, com Jordi Pujol, de petit, en veure una masia en ruïnes, va rebre un impacte emocional i es va decidir a salvar Catalunya de la seva prostració.
En qualsevol cas, la manera com s’aferra Artur Mas a la presidència de la Generalitat no és normal o, almenys, així ho interpreten moltes de les més de 18 milions de referències que apareixen a Google en resposta a la qüestió de “per què no es va Artur Mas”. No falten aquells que opinen que ens trobem davant d’un cas de tossuderia recalcitrant perquè, com els passa als que són de tal condició, encara que la realitat li demostra que està equivocat, ell insisteix amb la seva opinió i les seves accions. Se’l qualifica d’incansable (dur, indomable, incansable i difícil de doblegar) i seguidors del vampirisme (polític) asseguren que Mas és un mort vivent, potser des del 9 de novembre del 2014.
També es diu de Mas que, entenent que la política és prestidigitació (se l’ha anomenat triler) ha acabat enredant-se en el tacticisme que ha mostrat i acabarà sent-ne víctima. Perquè, a diferència dels fogons, l’exercici polític no és una simple qüestió d’ingredients, temperatura i temps (“creativitat”, en paraules de Francesc Homs) sinó, sobretot, d’estratègia, de saber a on s’hi va i com. En aquest sentit, El País de l’11 de novembre, deia editorialment, referint-se a Mas, que “es necessita alguna cosa més que la deslleialtat tàctica (aplega a uns i altres per desestabilitzar després), l’engany picaplets (promet atenir-se a la legalitat i de seguida perpetra il·legalitats) i el parany permanent (confon, amenaça i vexa fins i tot els seus consellers): models de conducta en els que, des de fa mesos, Mas està doctorant a consciència”.
En aquest joc (perillós), Mas s’ha erigit en l’epicentre. Ningú del seu partit qüestiona el seu absolut protagonisme, sinó tot el contrari, i a Junts pel Sí passa el mateix. Els “independents” de la candidatura -Romeva, Llach, Bel, Forcadell…- no perden ocasió de fer pinya al voltant de la providencial figura del líder i ERC (encefalograma pla) es desviu per elevar-lo al podi. Tot això condueix a interrogar-se sobre la solidesa del projecte independentista que Mas lidera. Què es pot esperar d’un full de ruta que depèn d’una única persona?
D’acord amb la naturalesa de les persones que s’aferren més enllà del que és natural al poder, la trajectòria d’Artur Mas està farcida de cadàvers. Diluïts els espais intermedis pel reduccionisme de Mas, formacions polítiques com el PSC, ICV i la mateixa Unió, el seu soci durant tants anys, s’han escindit. I, el que és més greu, també s’han fragmentat els col·lectius, les amistats, les famílies…, sobre la base de la falsa i estúpida dicotomia d'”amb mi o en contra meu”. Un retrocés de dècades en la política catalana. Un atemptat contra la pluralitat, que potser Mas interpreta com una “clarificació” del substrat polític o un engruiximent del nacionalisme i per això no se’n va.
En paral·lel, Mas ha protagonitzat la major escabetxada de la cosa pública, sense que li tremolés la mà. Amb el millor somriure business friendly ha privatitzat la meitat de la sanitat catalana, ha precaritzat l’educació, ha abandonat el territori, ha desindustrialitzat… I aquí segueix, proposant tan tranquil un “nou país” amb un sistema social similar al de Dinamarca -mentre manté en el seu govern consellers-lobby com Jordi Ciuraneta (Agricultura) o Boi Ruiz (Sanitat)- i protagonitza un vergonyant exhibicionisme de perfil “socialdemòcrata” per justificar, d’aquesta manera, un pacte amb la CUP. A la Catalunya de Mas s’ha deixat de parlar de qüestions socials, mentre una part significativa de la població segueix empobrint-se.
Filant encara més prim, a Mas se li acaba d’ocórrer ni més ni menys que convidar els de la CUP a “aparcar la seva tossuderia” (el lladre es pensa que tots roben). “Més votar i menys vetar”, ha recalcat imaginatiu, sense pensar que aquest eslògan en la seva boca només podria despertar rialles si no fos pel patetisme que l’envolta. Amb molta menys motxilla, qualsevol persona decent hagués plegat veles i demanat perdó. No és aquest el cas de Mas que, com altres personatges del seu estil, més que contribuir a aclarir les coses amb transparència i honestedat, només produeixen i deixen enrere fang tòxic.
