La confessió de Jordi Pujol ha fet reaparèixer els fantasmes del passat. Molts hem hagut de rebobinar en les nostres històries personals i reinterpretar les nostres vides a la llum del comunicat que va fer l’ex-president de la Generalitat.
Jaume Reixach i jo vam escriure una biografia crítica seva. Es titulava Jordi Pujol. Història d’una obsessió. A casa d’un conegut vaig topar amb un exemplar d’aquest llibre, publicat el 1991. I he descobert que el vam dedicar a Lluís Matas. Lluís Matas va ser un periodista amb el qual vam coincidir al Diari de Barcelona. Compartia la nostra manca de sintonia amb Pujol i el pujolisme. Havia mort en accident de trànsit poc abans que enllestíssim l’original del llibre.
En la dedicatòria parlàvem de les persones que, com ell, no veurien el post-pujolisme. Ara estem en el post-pujolisme. I no és com ens l’imaginàvem, ni en Lluís, ni en Jaume, ni jo.
La resposta més habitual quan li demanes a la gent què en pensa de la confessió de Jordi Pujol és que se sent “enganyada”. Molts han viscut enganyats per l’home que va presidir la Generalitat durant 23 anys, sabedor que tenia diners amagats a Hisenda en un paradís fiscal. No són pocs tampoc els que han mort sense conèixer aquest engany.
Estic refent mentalment el llistat de tots els meus amics i coneguts que no viuran el post-pujolisme. Tots en tenim alguns als quals ens hauria agradat trobar-nos-els i demanar-los: “Què et sembla això de’n Pujol”. Cadascú té els seus. Lluís Matas, Romà Planas (que va ser cap de gabinet de Josep Tarradellas), Luis Neira (xòfer de Raimon Obiols), Jordi Estadella, Xavier Batalla, Ernest Udina, Luis de Sebastián, Eduard Soler, el meu pare…
És una llàstima no tenir-los ara al costat. Però la gran llàstima és haver hagut de viure tants anys de pujolisme.
