Hi ha una relació perversa entre els casos de corrupció que esquitxen CiU i, en especial, la família de l’ex president Jordi Pujol amb la pujada de la ‘febrada’ independentista. El moviment secessionista falca la seva força i la seva eufòria present en la convicció que Jordi Pujol i el seu “encarregat” a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, s’han convertit en independentistes, quan abans no ho eren.
A Catalunya, el pujolisme sociològic encara pesa molt. Jordi Pujol va estar 23 anys al poder i això marca a ferro i foc. Tot l’espectre nacionalista, ens agradi o no, està empeltat transversalment per la influència permanent d’aquest expresident de la Generalitat. Si Jordi Pujol no s’hagués declarat independentista, CDC no seria independentista i, per extensió, l’independentisme seria una opció, com sempre, minoritària i meravellosament romàntica.
Què ha passat perquè Jordi Pujol s’hagi tornat independentista? L’argument més recurrent és la sentència del Tribunal Constitucional de fa quatre anys que va retallar una part del Nou Estatut. Però aleshores Jordi Pujol no va fer una crida a la secessió. Què més ha passat? La Llei Wert, molt temperada a posteriori, no sembla un motiu suficient per trencar amb Espanya. Tampoc el finançament, que el ministre Cristóbal Montoro està predisposat a negociar amb mentalitat flexible, mentre obre l’aixeta del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA).
Hi ha tres factors que han alterat profundament l’esperit de Jordi Pujol i l’han portat a l’independentisme:
1. El cas Millet i les investigacions sobre les implicacions amb el finançament il·legal de CDC, que han comportat la imputació de l’extresorer, Daniel Osàcar, i l’embargament de la seu del carrer Còrsega
2. La imputació del seu fill Oriol –que va ser escollit secretari general del partit, com a pas previ a la seva futura candidatura a la presidència de la Generalitat- pel cas de les ITV
3. Els ‘papers’ de la UDEF sobre els suposats comptes a Suïssa de la família Pujol i, de manera més concreta, el sumari obert pel jutge Pablo Ruz sobre els tripijocs econòmics de Jordi Pujol Ferrusola en paradisos fiscals
L’envit és clar: o la justícia espanyola, com va passar amb el cas Banca Catalana, “deixa en pau” CDC i la família Pujol o el globus de l’independentisme s’inflarà cada cop més, amb la Generalitat del president Mas insuflant tots els mitjans que calgui per tal d’incrementar la pressió al carrer i a les institucions.
Poden el rei Joan Carles I, el president Mariano Rajoy i el president del CGPJ desactivar les causes obertes als jutjats que toquen el voraviu del ‘patriarca’ Pujol? Aquesta és la qüestió cabdal i, sincerament, sóc molt escèptic.
Conec molts independentistes de bona fe i admiro la seva il·lusió i tenacitat. Escoltant les intervencions de l’assemblea de l’ANC de dissabte passat, alguns dels oradors em provoquen tendresa i emoció. Per això em sap greu que, sense ser-ne conscients, molts independentistes siguin comparses d’un joc que se’ls escapa.
Sí, ja sé que el moviment sobiranista “sorgeix de la base de la societat civil”, que “els catalans volem votar el 9-N” i que els polítics de CDC es veuen “obligats a seguir l’embranzida del poble”. I un be negre amb potes rosses.
