Quan mirem enrere, tot ens sembla millor. Érem més joves, més guapos, més àgils i teníem el futur a les nostres mans. Els pobles són com les persones. La nostàlgia d’un passat suposadament lliure i pròsper obnubila la nostra percepció del present, sovint hostil i gris. Però, com molt bé saben els historiadors i confirmen els psicòlegs, “no tot el passat va ser millor”.
En aquests moments, a Europa estem assistint a l’esclat d’un miratge: els vells “bons” temps de l’Edat Mitjana, amb cavallers, princeses, mags, monjos-guerrers, bufons de la cort, artesans i uns senyors feudals que garantien la protecció a canvi del servilisme absolut. L’èxit de la sèrie televisiva Joc de trons no és aliè a aquest neomedievalisme que ens subjuga. L’Edat Mitjana 2.0 en què estem immersos és una resposta reactiva als conflictes de la globalització i a tot allò que comporta (deslocalitzacions d’empreses, salaris a la baixa, competència desaforada, desmantellament de l’Estat del benestar, pressió migratòria…).
Davant els nostres ulls, les antigues nacions que existien a Europa a l’Edat Mitjana estan reapareixent a l’escenari de l’actualitat geopolítica continental. Com una ucronia que no té en compte esdeveniments cabdals que han sacsejat els últims segles -la descoberta d’Amèrica, la Il·lustració, la Revolució Francesa, el capitalisme, el colonialisme, el comunisme, la II Guerra Mundial…-, aquesta Edat Mitjana 2.0 propugna un retorn a les fronteres dels temps de la creu i l’espasa.
Resulta interessant recuperar un mapa del segle XIV. Hi trobem, com a països independents, tots els protagonistes de l’actual onada secessionista que porta de corcoll la Unió Europea: Escòcia, Catalunya (Corona d’Aragó), Euskal Herria (Regne de Navarra), el Vènet, Bretanya i Còrsega (República de Gènova). Veiem com van evolucionar:
· Escòcia va decidir la seva lliure adhesió al Regne Unit l’any 1707
· La Corona d’Aragó es va unir amb la Corona de Castella l’any 1469 amb el matrimoni dels reis Ferran i Isabel
· El Regne de Navarra va ser conquerit l’any 1512 per les tropes castellanes i aragoneses comandades per Ferran el Catòlic i el seu vessant atlàntic va passar a domini de França
· El ducat de Bretanya va quedar integrat a França l’any 1491 amb el matrimoni de la duquessa Anna amb el rei Carles VIII
· La Sereníssima República de Venècia va mantenir la seva independència fins que va ser conquerida per Napoleó Bonaparte. L’any 1866, els vènets van decidir en referèndum la seva integració en la nova República d’Itàlia.
· La Sereníssima República de Gènova també va ser conquerida i abolida per Napoleó. Reassignada a la Casa de Savoia, va formar part del nucli impulsor de la unificació italiana. Còrsega va ser venuda pels genovesos a França l’any 1768.
És a dir, totes aquestes “velles” nacions medievals que ara tornen a treure el cap al segle XXI -tret del Reyno de Navarra, que va ser conquerit per les armes- van decidir, en el seu moment, formar part lliurement de noves realitats estatals de més gran dimensió que consideraven més “competitives” pels seus interessos, tant des del punt de vista mercantil com militar. De fet, l’abolició de les fronteres feudals i la conformació dels grans Estats moderns és un pas cabdal en la consolidació del capitalisme i la burgesia a Europa.
Però la progressiva vertebració de la Unió Europea com a nou marc polític i econòmic referencial, la supeditació militar del Vell Continent als Estats Units (OTAN) i el naixement de la civilització d’Internet han fet sorgir aquesta Edat Mitjana 2.0 que té com a característica comuna la revolta contra la pressió tributària i el dèficit fiscal que suporten les antigues nacions, ara convertides en regions.
El perill del neofeudalisme 2.0 és evident: les elits locals -sovint amb ‘tics’ mafiosos i autoritaris- poden manipular i controlar fàcilment la població indefensa, com veiem a Montenegro, a Kosovo… Els avantatges, també: l’administració de proximitat pot ser molt més barata i més eficaç, sempre que hi hagi una superestructura (Unió Europea i OTAN) que garanteixi la democràcia i doni protecció militar.
Però l’Edat Mitjana 2.0 no deixa de ser un somni quimèric des del moment que tant Brussel·les com l’OTAN es neguen a acceptar les secessions internes dins del seu perímetre. Tornant al mapa del segle XIV: hi ha un estol de nacions independents.., però que són satèl·lits d’un hiper-estat que, aleshores i ara, domina el Vell Continent: el Sacre Imperi Germànic.
