La dramàtica destrucció del teixit industrial català té un dels seus episodis més tristos en la liquidació de La Seda de Barcelona (LSB), l’emblemàtica fàbrica del Prat de Llobregat, fundada al 1925. En l’atzarosa història d’aquesta empresa química hi ha dos moments clau: l’any 1991, quan la multinacional holandesa Akzo Nobel va vendre la fàbrica per una pesseta a l’advocat barceloní Jacint Soler Padró, i el 17 de juny de l’any passat, quan els gestors portuguesos de LSB van decidir presentar concurs de creditors.
Entre aquestes dues dates, la companyia ha passat per moltes vicissituds. Recordem, per exemple, que al 1993 es va formar un consell d’administració de “salvació” en el qual hi estaven representats CDC, PSC i la UGT. Entre les persones que en formaven part hi havia l’actual president de la Generalitat, Artur Mas; l’actual secretari general de Presidència de la Generalitat, Jordi Vilajoana; l’actual vicepresident institucional del FC Barcelona, Carles Vilarrubí, o l’exministre d’Indústria, Joan Majó.
Fugida endavant
El panorama de la companyia canvia amb l’entrada en l’accionariat, a l’any 2001, de l’inversor portuguès Manuel Matos Gil. Aleshores, LSB enceta una embogida política expansiva, amb la compra de fàbriques químiques que passaven per greus dificultats econòmiques a Espanya, Portugal, Itàlia, Regne Unit, França, Bèlgica, Alemanya, Marroc, Turquia, Grècia… Però aquesta estratègia tenia “trampa”. Manuel Matos comprava prèviament aquestes indústries i les revenia automàticament a La Seda, quedant-se amb un important marge d’intermediació. Això va obligar l’empresa catalana a endeutar-se i a endeutar-se… fins que la bombolla ha petat.
És a dir, els “pirates” portuguesos -que mai van formalitzar una OPA per quedar-se formalment amb el control de LSB, tot i que, a la pràctica, dominaven més del 30% de l’accionariat- van utilitzar la companyia del Prat de Llobregat com a aparador per dedicar-se al seu veritable negoci: guanyar diners amb la compra a preus inflats d’empreses ruïnoses. A més, van col·locar personal de la seva estricta confiança a dos llocs clau de la companyia: el departament de compres i el departament de vendes, on es generen importants fluxos de comissions fora de control.
LLEGEIX L’ARTICLE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’AQUESTA SETMANA
