Tot es va esguerrar irremeiablement quan, ja fa temps, l’essència dels bancs es va transformar dràsticament en casino global, i les ambicions desmesurades, la rapinya usurera, les complicitats polítiques, les legislacions tramposes i l’enginyeria financera van fer la resta. Els especuladors no en tenien prou amb el negoci primigeni: concessió de crèdits amb interessos un parell o tres de punts més elevats que els interessos oferts als dipòsits amb els quals s’efectuen aquests préstecs. Massa simple.
Ja als anys setanta el corpus teòric neoliberal –Milton Friedman, de l’escola de Chicago o Friedrich Hayek de l’escola austríaca, entre d’altres– s’havia posicionat en els sectors acadèmics i un parell de dirigents pioners –Ronald Reagan i Margaret Tatcher– es van dedicar a estendre urbi et orbe la doctrina de moda. Amèrica Llatina va ser la primera regió en experimentar els verinosos rigors dels anomenats ajustaments estructurals i la misèria es va instal•lar en els ja empobrits sectors més desprotegits. La dècada dels vuitanta va ser batejada com la «dècada perduda» llatinoamericana.
Un parell de dècades després va ser el nucli dur capitalista el que va patir els desajustos estructurals derivats de la doctrina desreguladora. Tot va començar amb un producte financer vinculat al sector hipotecari nord-americà, els crèdits subprime. L’any 2007, aquest producte altament tòxic representava el 12,5% del mercat hipotecari dels Estats Units. I també el 2007, precisament, va començar el gran desastre: Fannie Mae, Freddie Mac, Lehman Brothers, Morgan Stanley, AIG, Merrill Lynch… «Espanya està fora de perill de les anomenades hipoteques escombraries», va dir el secretari d’Estat David Vegara l’11 de agost de 2007. Però la metàstasi no va trigar a arribar, malgrat la retòrica triomfal. Al setembre de 2008, el president Zapatero, en un acte a la Cambra de Comerç de Nova York, encara clamava que «el sistema financer espanyol és el més sòlid del món». A Espanya encara es rumiava l’abundant pastura dels bons temps, mentre la bombolla immobiliària esclatava i deixava a la vista les vergonyes d’un sistema financer terriblement provincià, oligàrquic i delictiu.
Més informació a l’edició en paper d’EL TRIANGLE d’aquesta setmana
