Líders sense classe

Els qui han escoltat el contingut de la conversa entre la presidenta del Partit Popular de Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, i Vicky Álvarez, tot compartint dinar a La Camarga, expliquen que la seva característica principal és el caràcter matusser de l’intercanvi dialèctic. No entrarem ara en el contingut del diàleg ni en altres elements que envolten l’afer. Tan sols assenyalarem un tret que es va repetint en tots els episodis que il·lustren la nostra classe dirigent, i és la manca absoluta de talent, sentit del respecte i alçada política.

 

És un fenomen del tot transversal. Afecta bona part del ventall de la direcció dels partits i les grans corporacions. Agafats “in fraganti”, els nostres quadres directius delaten una pobresa lèxica i cultural que col·lapsa tot mínim concepte de servei públic. A què es dediquen els principals responsables dels nostres partits polítics? Si la presidenta del PPC fos una excepció, seria foragitada sense més de la seva alta responsabilitat.

 

Què passa quan la gent veu que un membre de la reialesa és d’una vulgaritat absoluta? No es tracta de fer demagògia. És molt més senzill. Perquè el sistema funcioni, la col·lectivitat ha de tenir el convenciment que els negocis públics són en bones mans, però també que els responsables són persones d’una certa categoria personal. Si la bona gent que s’esforça per arribar a fi de mes se n’adona que les tafaneries, la grolleria i l’estultícia són els senyals identitaris dels qui ens malgovernen, aleshores la distància que, en el fons, reclamem als qui ens han de liderar se’n va en orris. I es pot endur governs, però també règims i institucions. Ja fa molts anys que la ciutadania no té motius per emmirallar-se amb els qui regeixen els nostres destins, però quan el sentiment principal és el de fàstic, vol dir que les campanes han començat a tocar per ells.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides