Com la dona del Cèsar, no n'hi ha prou que el PDeCat pugui ser honest, també ha de semblar-ho, i el PDeCat, desenganyem-nos, no ho sembla. Si bé és cert que, per la seva curta vida, no ha tingut quasi temps material de pecar, no ho és menys que actituds com les del cas Palau no realcen la seva pressuposada honestedat, i, recordem-ho, el codi penal també castiga la complicitat.

El PDeCat està en fase de construcció, una feina que no sembla fàcil. La veritat és que crec en les bones intencions de la seva coordinadora, Marta Pascal. Però, ja se sap, de bones intencions el món n'és ple. La virginitat del PDeCat contrasta amb el desgavell del seu predecessor: Convergència. Casos com el citat del Palau de la Música, o els dels Pujol, o Adigsa... posen en entredit l'honestedat. En aquest cas, no només no ho sembla... Amb aquests precedents, la nova Convergència ha de redoblar esforços per esborrar els seus pecats originals. Desconec si la deshonestedat és hereditària, entenc que no, però hi ha pecats que costen de perdonar.


Votar en contra d'acusar Convergència pel cas Palau és com caure en la casella de la calavera en el Joc de l'Oca, tornes al principi. En la ingent feina de neteja del PDeCat, amb la seva actitud pel que fa al cas Palau, ha tornat a la casella d'inici, i tot allò que havia netejat fins ara se li ha tornat a embrutar, i ara ha de tornar a començar. No es pot treure pit parlant de nova política reiterant els tics de la vella. En la darrera reunió del Consorci del Palau de la Música, els representants del Govern (del PDeCat) van votar en contra de personar-se com acusació, votació que van guanyar gràcies a l'absència dels representants del ministeri de Cultura que, curiosament, van decidir no anar-hi just ara que el PDeCat a Madrid ha permès que el govern del PP tiri endavant el decret de l'estiba. Blanc i en ampolla...


D'altra banda, celebro que ERC hagi corregit in extremis la seva posició inicial de donar suport al PDeCat en la no acusació. Si d'alguna cosa poden presumir encara els republicans és de la seva (quasi) netedat. Com l'hereditat, desconec també si la deshonestedat s'encomana; de ser així, ERC fa dies que està en risc.


Tornant a la dona del César i a la seva aparença, voler ocultar les vergonyes convergents en el cas del Palau no sembla la millor manera de fer foc nou i treure's del damunt la merda del passat. De moment, el PDeCat s'assembla massa a l'antiga Convergència. Matar el pare és una figura metafòrica que usava Freud per indicar la maduració. Tot i els esforços d'una nova sàvia política emergent, queda clar que el PDeCat encara no ha madurat, i molt menys ha matat al pare...