Va estudiar ciències polítiques. Ha sigut secretari general de Podem a Barcelona i forma part de Catalunya en Comú. Treballa en projectes de comunicació i entreteniment orientats a la gent jove. També participa en tertúlies radiofòniques


Hi ha vells i nous nacionalismes?

No. Només hi ha nacionalisme. És una idea vella i, en conseqüència, tots els nacionalismes són vells. Però el que sí que es pot dir és que és el símptoma, l'erupció, d'un problema més gran. En aquest cas, la falta d'encaix d'un món que va a ritmes diferents. No només econòmics, també culturals. I es produeix una reacció a tot això, des de Trump fins a Macron (que és una resposta diferent, no tant nacionalista tal com l'entenem en el món tradicional), passant per Merkel. Hi ha un debat pendent a l'esquerra europea sobre si es vol deixar la idea d'Europa i de les noves tecnologies en mans de la dreta, que és el que està passant. Un gran drama. Cal veure com, per exemple, Macron capitalitza tranquil·lament idees que eren de l'esquerra.

És la globalització, tal com s'està produint, la clau del replegament nacionalista?

Sí, per descomptat. També els mercats financers són de gran interès, com a objecte d'estudi. Actualment, la globalització només es pot entendre des de l'interès particular, que s'imposa a l'interès general, i a escala global, més. S'està veient com els Estats-nació tenen cada vegada menys incidència en el que passa dins de les seves fronteres i fins a entorns com el Mediterrani o la península Aràbiga. Aquí l'esquerra ha de ser capaç de plantejar-se la qüestió de la globalització –que s'havia vist com una cosa aliena i que calia combatre– com una cosa pròpia, que ens afecta i ens interessa.

Una cosa com ara el que està passant en l'àmbit de les noves tecnologies?

Ara veiem com el debat sobre els robots o la intel·ligència artificial se l'està apropiant i modelant la dreta. Deixarem així la intel·ligència artificial i els robots –terrenys que l'esquerra pugui utilitzar per fer el que ha fet sempre: millorar les condicions materials de vida– a la dreta. Podem veure, per exemple, el desenvolupament de tecnologies en el sector bancari, com les criptomonedes, que són purament especulatives i, alhora, un estil de vida per a molta gent, sobretot als EUA i a l'Àsia. Però l'esquerra hauria de pensar sobre la potencialitat d'aquest mecanisme de transferència de valor sense necessitat d'intermediaris que se'n beneficiïn. No obstant, tot el que es relaciona amb les criptomonedes s'associa al neoliberalisme, la dreta i la joventut, com els beneficis ràpids i automàtics. Estem deixant que les noves tecnologies siguin maquetades per la dreta.

Quan i per què l'esquerra perd força en el debat sobre els fenòmens globals?

Els canvis no passen, de cop i volta, del blanc al negre. L'internacionalisme que havia reivindicat l'esquerra comença a decaure a partir d'una animadversió pel que és llunyà i un enamorament del que és proper. Quan l'esquerra comença a preocupar-se més del que creu proper, amb plantejaments com el decreixement –cosa que no necessàriament està malament– o el quilòmetre zero, sembla que hagis d'estar en contra de la globalització, la internacionalització, l'aixecament de fronteres en termes d'Estat-nació. Aleshores, no és estrany que es produeixi una simbiosi entre nacionalisme (entès com a interès pel conjunt de població més immediat) amb un valor de l'esquerra que tendeix a protegir el que és petit, el que és proper, el company de feina... Una cosa bona, però que no ha d'estar en contradicció amb les altres. Hi ha qui assegura que les noves tecnologies i la globalització produeixen una desconnexió entre les persones. I en això hi ha alguna cosa de cert, en la mesura que es pot tenir més proximitat amb algú que viu a milers de quilòmetres que amb el veí. Però això no és estar més o menys desconnectat, sinó estar-ho de manera diferent. Una forma de vida que, en definitiva, també és més rica.

A Euskadi es va arribar a produir un prolongat debat entorn a l'autonomia, i fins i tot la independència, de la lluita de classes...


Quan t'aïlles i marques fins aquí arriben els meus, més enllà d'aquestes fronteres no em molesto a buscar, estàs limitant el marc d'actuació, d'incidència i, per tant, el poder de negociació. I és aquí on som. Projectes que busquen protegir, blindar i fortificar allò que creiem nostre en contraposició amb metes més ambicioses, simplement perquè ens sembla més proper (com és el cas de la independència de Catalunya) xoquen amb la realitat.

El marc estatal no està quedant desbordat en molts àmbits per la realitat?

Ens trobem en un context, i això no és nou, en què les grans corporacions dicten les lleis a canvi d'inversions. Un Estat té un poder de negociació limitat. Si l'amplies, passant, per exemple, d'un Estat-nació a una Unió federal europea, el poder de negociació es modifica. Qui té més poder de negociació? Una companyia d'abast global o un Estat que només té capacitat d'incidència a l'interior d'unes fronteres? Per això, els projectes nacionalistes o secessionistes, com el català, s'han de respondre aquesta gran pregunta que no s'han fet.

El poder de les multinacionals està desbordat per la diplomàcia de les llanxes canoneres (gunboat diplomacy)?


L'Estat ha deixat de prestar aquest servei a les empreses, perquè ja no el necessiten. Les empreses utilitzen ara eines d'una altra mena per promoure els seus interessos. Quan la manera d'establir-se era colonitzant, això de les canoneres era un paradigma. Ara el poder de negociació dels Estats és tan feble que les empreses no necessiten recórrer a la coacció violenta, a un hard power. N'hi ha prou amb un poder més d'influència. Però l'Estat continua tenint el paper de facilitador, de mediador entre les empreses, de fer acords comercials, etc.

Quines classes o sectors econòmics hi ha darrere del reflex neonacionalista?

El gran capital ja està globalitzat. El nacionalisme ve de les classes intermèdies. Es pot veure en Trump i el seu proteccionisme o en Marine Le Pen. En l'última enquesta del CIS es pot comprovar això a Espanya, amb l'ascens de Ciutadans. Gent espantada. Cal plantejar-se per què no s'arriba a aquests estrats de població i per què l'esquerra no ha sigut capaç de construir un projecte. Aquí, a Catalunya, l'esquerra ha parlat molt de metodologies (referèndums...), però no ha fet mai una proposta, perquè no hi ha un consens. La transversalitat, que pot ajudar a incidir en diferents entorns, també és un taló d'Aquil·les. Però això no passa només a Catalunya. Estem veient que les propostes de reforma a Europa venen o dels neoliberals o dels conservadors. Dels socialistes europeus cap a l'esquerra és un gran interrogant. Anem de la no resposta a l'euroescepticisme.

I desenterrem la sobirania?

Quan la sobirania deixa de residir en una persona (el sobirà) i passa a diluir-se en el poble, en un món tan interdependent que les decisions, des de la família fins a les empreses i els governs, ja no depenen de nosaltres, la sobirania deixa d'existir. Què fem aleshores? Parlar de sobiranies múltiples, per exemple. Un eufemisme d'un concepte antic, tan adjectivat que perd el significat. És impossible definir això de les sobiranies múltiples. Cal parlar més d'interdependències entre els actors implicats, del seu poder de decisió i negociació... I en funció d'això, actuar. Cosa més interessant que parlar de sobiranies i veure on les col·loques.

Fins a quin punt la crisi econòmica es troba a l'arrel del problema català?

És evident que la crisi va ser un element detonant del procés, però no catalitzador. Ara ha derivat en un moviment de construcció d'identitat, que dota a la gent d'un sentit d'ells mateixos. Així, el procés es materialitza en mil coses, des de programes de televisió fins a activitats extraescolars per a nens i adults. Quan la vida gira al voltant d'un element, la tens molt determinada. Si girés, per exemple, al voltant de la música country, m'hi identificaria, després de la feina aniria a escoltar-ne o tocar-ne, etc. I això és el que passa amb el procés. Cosa que no és intrínsecament dolenta, fins que s'instrumentalitza per mantenir una determinada agenda política en el poder, que ara resulta que són diverses.

Som a la vigília del final del supremacisme?

Esclar. Ens estem universalitzant a marxes forçades, no només en el terreny econòmic, també en la cultura, la tecnologia... La globalització també implica entrar en contacte i interactuar a tot el planeta. Davant d'una pantalla tothom és igual. Per això quan es diu que a les xarxes hi ha odi, racisme..., propiciat per l'anonimat, que és cert, també es trenquen barreres per entendre l'altre com un igual.