La llarga ombra dels amics del govern acaba afectant la premsa. Durant els dies previs a l’1-O i la mateixa jornada, una gran empresa de comunicació que darrerament ha produït un documental sobre les clavegueres de l’Estat que va servir –i molt– al sobiranisme, va muntar un centre internacional de premsa per poder oferir espais de treball a corresponsals i periodistes que volguessin disposar d’un lloc fix amb totes les comoditats tecnològiques i logístiques. El preu per accedir-hi era de 10 euros per dia i persona. Fins aquí, la iniciativa és bona. Però el govern va voler tornar els favors a l’empresari i va decidir que aquell espai seria on l’executiu convocaria totes les rodes de premsa i oferiria dades sobre el referèndum.
El problema va arribar quan un periodista volia entrar a la roda de premsa del govern sense necessitat de fer servir les instal·lacions i els complements tecnològics que oferia l’empresari. Si s’hi volia accedir a preguntar els consellers, s’havia de pagar els 10 euros. No hi havia alternativa. No es podia entrar, cobrir les declaracions i marxar si no s’abonava l’import de l’acreditació. A la pràctica, va resultar que si els periodistes volien preguntar al govern i informar, s’havia de pagar. La revolta es veia venir, i l’empresa va acabar deixant que alguns redactors hi accedissin sense pagar.
