Darrerament s’ha publicat el nou llibre de Thomas Piketty Capital i ideologia, subsegüent a l’exitós El capital al segle XXI. L’economista formula propostes radicals per intentar subvertir la sentència de l’intel·lectual nord-americà Fredric Jameson, que afirma que avui sembla “més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”. Mentre que en el seu best-seller anterior, Piketty va investigar la dinàmica perversa de l’acumulació del capital, a Capital i ideologia posa l’accent a combatre la desigualtat i a trencar amb la societat hipercapitalista actual, que es pot entendre més com una construcció ideològica que com a producte de fenòmens naturals.

Pel francès, l’origen de la propietat és social, i per això mateix ha de retornar a la societat. Els emprenedors o innovadors bilionaris, sovint reconeguts com a herois, haurien de pagar impostos de forma anual i no esperar a tenir 90 anys per pagar a la societat de la qual s’han beneficiat, gràcies a inversions públiques, el treball de moltes generacions i un marc legal determinat.

En la mateixa línia crítica, a finals de la tardor passada es va dur a terme un interessant debat interdisciplinari sobre les desigualtats socials a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), a Barcelona, entorn de la manca d’equitat existent entre barris, ciutats i/o països, atesos diversos indicadors empírics sobre nivells de salut, qualitat i esperança de vida, fracàs escolar, etc. Hi van participar, entre altres, Marina Subirats, catedràtica emèrita de Sociologia (UAB); Héctor Silveira, professor de Filosofia del Dret (UB), i Raül Digón, professor de Ciència Política (UB), del qual es va presentar el llibre Socialisme i justícia distributiva.

Un dels temes tractats fou la democràcia actual i les seves mancances com a sistema institucional. Així, entre altres coses, es va remarcar l’escissió cabdal que hi ha actualment en l’àmbit del dret en matèria de regulació econòmica. Es va qüestionar en particular que l'ordenament jurídic afecti els poders públics molt més intensament que el sector privat en àmbits com l’habitatge, on l’administració ha d’orientar la seva actuació per garantir habitatges dignes, mentre que els poders privats poden acumular-ne sense límits per especular, moltes vegades a costa dels drets sobre l’habitatge.

És per això que el professor Silveira va destacar que si hi ha un ordenament constitucional que afecta els poders públics també n’hi hauria d’haver un que afectés més els poders privats, fixant uns límits específics per protegir drets fonamentals. En un sentit afí, Raül Digón va recordar que l’emancipació col·lectiva no pot ser només política, sinó que també ha de ser social, perquè els drets polítics sense els economicosocials esdevenen merament formals.

Marina Subirats, des de la sociologia, va exposar que allò que veritablement subjau en el debat sobre les desigualtats rau en la consolidació de les divisòries entre classes socials, tal com ha comprovat empíricament com a investigadora en diversos projectes de recerca. Igualment, va explicar la reestructuració internacional de les classes, amb fenòmens que n’accentuen la polarització (d’una banda, les classes corporatives i les cosmopolites, i, d'una altra, els moviments migratoris de persones que no són explotades ni necessàries com a classe treballadora, sinó directament marginades), i va reflexionar sobre les implicacions polítiques que se’n deriven.

Actualment, tal com es desprèn del pensament de Piketty, i de debats com l’esmentat, així com d’altres fonts, hi ha en joc un canvi de paradigma que inclou la disputa sobre quines seran les conurbacions que governaran l’economia mundial, així com la tensió constant entre democràcia i capitalisme. Tanmateix, traduir les reflexions sobre la desigualtat en polítiques públiques de justícia distributiva reclama l'acció col·lectiva de la ciutadania crítica (els activistes pel dret a l’habitatge, els moviments en relació amb el canvi climàtic, etc.), així com la vocació pública de figures com Bernie Sanders, que manifesta que “la desigualtat entre renda i riquesa és el gran problema moral, econòmic i polític del nostre temps” i que “cap nació podrà prosperar mentre algunes
persones acumulin tant i tantes tinguin tant poc”.