En unes eleccions democràtiques -i aquí fa més de 40 anys que tornem a celebrar-ne, per sort-, el veredicte de les urnes és inapel.lable. Ho és sempre, tot i que no ens agradi. Som molts els demòcrates a qui no ens agrada gens el gran èxit assolit per Vox a les eleccions del 10-N. Però l’hem de respectar.

Respectar el contundent èxit electoral de Vox no implica estar-hi d’acord, de la mateixa manera que acatar una sentència no vol dir compartir-la. En els dos casos hem de respectar el veredicte però podem discrepar-ne i, més enllà, hem de cercar-ne les causes més reals i profundes, per intentar evitar  la repetició d’un resultat que considerem nociu.

Per què ha triomfat Vox, una formació política d’ultradreta, nacional-populista radical, xenòfoba, racista, sexista, homòfoba, antieuropeista i partidària del retorn a un espanyolisme unitari i uniforme? Per què Vox és ara la tercera força política al Congrés dels Diputats? Quines són les causes del seu èxit? Qui en són els responsables?

Ens hem de situar, en primer lloc, en el context històric d’una societat que ha viscut una de les més greus crisis econòmiques de la història, amb un llarg seguit de conseqüències socials que encara vivim. Afegim-hi com, des de fa ja anys, altres forces polítiques qüestionen el nostre sistema constitucional, allò que de forma tan despectiva com impròpia qualifiquen com “el règim del 78”.

En aquest caldo de cultiu, els partits tradicionals de les dretes democràtiques espanyoles -el PP com a versió històrica, C’s com a nova força- han actuat amb Vox d’una manera insòlita, incomprensible en clau europea: l’han acceptat com a igual i fins i tot l’han blanquejat. L’afany incontenible del PP i sobretot de C’s de tocar poder ha permés que Vox es convertís en el seu soci a un bon nombre de comunitats autònomes i municipis d’arreu d’Espanya. No hi ha hagut cordó sanitari al voltant de Vox, i ara tant el PP com especialment C’s se’n dolen perquè ells són els responsables màxims del creixement espectacular d’un partit que els menja terreny electoral, després d’haver-los conduït a una cursa sense fi cap a posicions radicals.

A Catalunya ja fa anys que hem viscut una història molt semblant en el camp de l’independentisme. A l’extrem oposat de Vox, les CUP -anticapitalistes, antieuropeistes i antisistèmiques, nacional-populistes entre l’anarquisme i l’extrema esquerra- han marcat en molts moments la ruta a seguir per totes les forces separatistes, que s’han deixat i encara es deixen arrossegar per una via unilateral que des d’un bon començament sabien que estava condemnada al fracàs, que conduïa de manera inexorable a un gran sentiment col.lectiu de frustració i que només podia tenir conseqüències molt negatives per al conjunt de la ciutadania de Catalunya.

Perquè, entre d’altres raons, el gran triomf electoral de Vox és conseqüència també de la deriva irracional empresa pel gruix del secessionisme català. Ja fa massa temps que la societat catalana viu dividida, fracturada i enfrontada amb ella mateixa, convertida en un mirall trencat en mil bocins. Perquè els governs de la Generalitat presidits per Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra no solament no gestionen els problemes bàsics de la societat catalana -els serveis públics de salut, educació, benestar social, infraestructures...- sinó que només governen per als “seus”, per a menys de la meitat de la ciutadania catalana. I encara més: a Catalunya s’ha generalitzat i normalitzat l’ús freqüent de la violència verbal i física com a forma d’actuació política, amb la complicitat activa o si més no passiva de les nostres administracions públiques i sobretot dels mitjans de comunicació que en depenen.

L’independentisme català és també, i en gran mesura, responsable del triomf electoral de Vox. Cada contenidor incendiat, cada carretera o autopista tallada, cada atac verbal o físic contra qualsevol discrepant, ha estat la causa de molts vots a favor de Vox. També a Catalunya, on, tot sigui dit de passada, les CUP i Vox han empatat en nombre de vots i d’escons.