Només cal mirar una mica al passat per veure que la cosa dels poderosos bojos és gairebé un tòpic. I veient el que ens envolta, sembla que en aquestes seguim. Sense anar més lluny, aquí tenim el cas de Donald Trump, el manaire d'Occident i, en conseqüència, de gairebé tothom que, quotidianament, no para de donar proves que alguna cosa li funciona malament. Seguint el seu model, subalterns de tota classe i condició imiten a l'Emperador. 

Jordi II d'Anglaterra que, segons s'ha dit, patia de porfíria (malaltia metabòlica, generalment hereditària) i que va romandre en el tron durant 60 anys, va estar entre reixes per considerar-se’l boig. Carles VI de França, que va ser rei amb 11 anys, es va tornar boig, no reconeixia a la seva dona i als seus fills, i va acabar matant als seus cavallers. L'endemà de deixar el tron, com a conseqüència de ser declarat boig pel seu oncle, Ludwig II de Baviera, va ser trobat mort. El sultà Ibrahim I, boig, va manar ofegar a 280 membres del seu harem, pel rumor que una de les seves dones l’enganyava. Ivàn IV de Rússia (el Terrible), torturat de nen pel seu entorn, quan va prendre el poder, als 14 anys, va donar de menjar als gossos al cap del seu govern. Erik XIV de Suècia, paranoic, va creure que era el seu propi germà. I així successivament, inclòs Carles II d'Espanya (El Hechizado), l'àlies del qual li venia del seu lamentable estat físic, la pràctica de la bruixeria i altres ximpleries.

Trump, multimilionari de bressol, segurament no va ser sotmès a maltractaments durant la seva infància, com era habitual entre els aspirants a reis en l'antiga Europa. Per contra, tot sembla indicar que des de sempre ha estat envoltat dels majors luxes i exquisideses, fins a límits estrafolaris. Però, clar, els camins del senyor també semblen ser inescrutables en això dels trastorns. Qui diu que la tele, Twitter i similars, quan se n’abusa, no poden acabar actuant com ho van fer la vara, els cops al cap, les vexacions o els encanteris en els antics reis? Per quins mecanismes, es pot acabar perdent, en fi, l’oremus en ple segle XXI? 

Per molts i variats, per descomptat, tal com pot deduir-se del que ens toca veure. Creient superades moltes de les servituds analògiques (encara que les hòsties segueixen funcionant més del que sembla) és en l’aire, en el digital, en les consciències, on ara s'exerceix més violència, que acaba en patologies com la del president dels EUA, i no només. Molts dels actuals poderosos d'Occident, com els reis d'abans, no solament rendeixen homenatge a l'Emperador, sinó que l’imiten, li ballen l'aigua i acaben sent caricatures, de vegades horrendes, d'aquell. Aquest és el cas, sens dubte, de governants com Viktor Orbán (Hongria), Andrzej Dubta (Polònia) o Giuseppe Conte (Itàlia), que comparteixen amb l'Emperador tantes i tan males coses com la xenofòbia, el supremacisme, el racisme, el cinisme, les mentides, etc. etc. etc. 

Com no podia ser menys, i igual que en l'Edat Mitjana i part de la Moderna, en aquest hinterland de l'Imperi no falta la petita noblesa, com aquella que ens descriu Nikolai Gogol, que traficava amb “ànimes mortes”, en la Rússia de la servitud. Comtes, marquesos, barons… Senyors que actuaven com reietons als seus respectius territoris i que, com un ressò, s'inspiren, copien i actuen com els seus superiors. Acaben assemblant-se a l'Emperador. 

I per a mostra un botó. Aquí, a Catalunya, sense anar més lluny. Desproveïts de filies i fòbies, amb ànim d'objectivar i trobar una mica de llum en la jungla en què s'ha convertit la nostra vida política, social, emocional… No sembla que per aquí campen també força de les coses que dimanen de l'Emperador, o estem en el camí que així passi? No resulta preocupant la irracionalitat compartida? No es troben analogies entre els seus discursos, construïts a força de quimeres, mitges veritats o mentides flagrants? No ens sona la fatxenderia amb que s'entén i es practica la política? No serà que, com passa amb l'Emperador, estem en mans de sonats locals?