Tinc una neboda, la Martina, que d’uns anys ençà em tramet, gairebé cada dia, un acudit d’algun humorista més o menys conegut, que ella acompanya d’un breu comentari personal amb ànim de donar una interpretació actual al text reproduït, o de subratllar-ne algun aspecte que ella considera digne de ser meditat.

Molts dels acudits tramesos per la Martina procedeixen de revistes del segle passat, malauradament ja desaparegudes, com ara La Codorniz, Hermano Lobo, Por Favor o El Papus; en algun cas, però, la Martina també reprodueix algun acudit de les poques revistes d’humor que encara podem trobar als escassos quioscos de premsa de les nostres ciutats (El Jueves, essencialment). També una bona part dels humoristes seleccionats –Miguel Mihura, Miguel Gila, Chumuy Chúmez, Máximo, Forges, Quino– han passat a millor vida.

La Martina és una dona que ha superat la cinquantena i el seu sentit de l’humor és més proper al dels escriptors suara esmentats que al d’alguns humoristes actuals. Per fortuna, Daniel Paz i el seu Diario de la Cuarentena, Sempé i els seus personatges tan tendrament solitaris, encara estan entre nosaltres.

A partir del mes de febrer d’enguany, la Martina ens va començar a trametre alguns acudits relacionats amb el coronavirus, i hi afegia un comentari personal. Així, a començaments del mes de febrer, quan el virus ja s’havia desfermat a la regió de Wuhan, va reproduir
un dibuix de Plantu, tret de la primera pàgina del diari Le Monde, on un corpulent militar d’alta gradació xinès, preguntava, amb expressió amenaçadora, a un grupet de petits ciutadans del seu país amb mascareta que qui havia tossit. El comentari de la Martina: “A la Xina d’avui el Sr. President vigila personalment que ningú li pugui tossir”.

A finals de febrer, quan el virus començava a instal·lar-se a Itàlia, la Martina ens va enviar un acudit sense paraules, també de Plantu: hi havia la lloba de la llegenda romana i els germans Ròmul i Rem, els quals no podien ser alletats per aquella, ja que portaven mascareta. Comentari de la Martina: qui no mama, plora.

El matí del 14 de març, quan es va iniciar el nostre confinament, vam rebre un dibuix de l’humorista argentí Daniel Paz, digne  successor de Quino, on es veia un senyor de mitjana edat entre núvols amb el puny aixecat dient: “¡Fuerza todos!” i, a continuació, la imatge d’una gran i consoladora abraçada entre una parella de confinats. En aquest cas no hi havia comentari; no calia.

A començaments d’abril, novament rebíem un acudit de Daniel Paz: en aquest cas es reproduïa el Pont dels Sospirs venecià, sota el qual i traient el cap sobre l’aigua clara, només es veia un peix amb el do de la paraula, que deia: “¿Este virus es la enfermedad o es el remedio?”. Comentari: en pocs dies l’aigua dels canals es va tornar transparent.

Al maig vam rebre un acudit agafat d’El Jueves: sota el titular “Se harán test masivos para detectar contagios asintomáticos”, hi havia dos individus, un amb cara d’entès i l’altre de sorpresa, i el primer li deia al segon: “Ya está, no tiene el virus, pero es usted gilipollas.” Comentari: “Quina il·lusió que ens facin el test!”.

Un acudit del mes de juny ens presentava, en una tira còmica, al senyor Fernando Simón, avui ja conegut de tothom, i el Manolito, personatge de la sèrie Mafalda, gairebé tan conegut com el primer: el senyor  Simón, després d’acabar un discurs, deia que aquell que no hagués entès alguna cosa, aixequés la mà. L’aixecava Manolito, i Simón li preguntava: “A ver qué es lo que no has entendido”. Resposta de Manolito: “Desde marzo hasta ahora, ¡nada!”.

El gran Gila era l’autor d’un dels acudits del mes de juliol: un grup nombrós de malalts, tots amb un cap molt gros, s’amunteguen al costat d’un llit d’hospital llegint un diari: “Pues si lo dice el periódico debe ser verdad que los hospitales están colapsados”.

Al mes d’agost la Martina ens va obsequiar amb un acudit filosòfic d’El Roto: un senyor vestit de negre es troba davant d’una pantalla on es veu la boca d’un llop esquitxada de sang. El comentari el posa el mateix Roto: “Quien controla los medios, controla los miedos”.

Repassant aquests i altres acudits (són gairebé 400 els enviats per la Martina), em confirmo en la idea que el bon humor és intemporal i que ens pot ajudar a suportar moltes de les situacions absurdes que se’ns presenten a la vida, a cada vida. Com ara aquesta dels virus coronats.