Avui fa 44 dies que van confinar Igualada -que és on visc- i els seus municipis veïns de la Conca d’Òdena. No valoraré si és massa o poc, suficient o insuficient, proporcionat o desproporcionat. Com deia Lluc que va dir Jesús al Pare en les seves últimes paraules: “A les teves mans encomano el meu esperit”. Doncs jo el confio a les mans dels qui duen les bates blanques, els sanitaris. Si ells creuen que aquesta és la sortida, doncs endavant, deu ser aquesta. No tinc coneixements suficients per contradir la indicació, i això no és futbol, on tots som millors que Setién; aquí, ens hi juguem vides. Tornant als evangelis, també Lluc diu que Jesús li digué al Pare: “Aparta de mi aquest calze”. Doncs això, no seré jo, per incapaç, qui prengui la decisió de desconfinar. Confesso, això sí, esgotament. Molt. He passat de la paciència a la impaciència sense saber amb exactitud quin dia vaig fer cim. Va ser el 22? El 30? El 40? No ho sé, només identifico que m’he cansat. També sense adonar-me’n, aquell dia no identificat vaig passar de sentir-me confinat a notar-me en arrest domiciliari. El que està clar és que els dies passen i pesen, i creixen les incomoditats i els verbs es gasten i apareixen expressions més gruixudes. Això no obstant, aquí resto confinat, i obedient.
En un acte de fe, perquè no deixa de ser-ho, encomano com Jesús el meu esperit als metges, però cada dia de confinament que passa malfio més dels polítics. No m’agrada generalitzar, de tot hi ha a la vinya del senyor i he detectat honroses excepcions, però grosso modo n’estic del conjunt fins a un lloc, i el meu afartament no té fronteres. Amb els vents de cara i en circumstàncies més o menys normals i aquestes no ho són, un polític mediocre, posat de perfil, pot passar desapercebut, però quan venen mal dades un voldria que qui duu el timó del vaixell sigui un professional que pugui dur la nau a bon port, i en aquest mar tempestuós l’embarcació no sembla disposar dels millors capitans per treure’ns de la sotsobra.
Politiqueig al marge i sense haver d’anar massa lluny, el cas de Portugal em sembla exemplificador. El primer ministre lusità, Antonio Costa, va decretar l’estat d’alarma el dia 13 de març, quan només hi havia 50 casos i cap mort. Les comparacions són odioses i, a vegades, injustes, però recordem que Pedro Sánchez va declarar l'estat d'alarma a l'Estat espanyol el dia 14 de març, amb uns 4.200 casos positius i 120 morts. Després, el cap de l’oposició de Portugal, Rui Rio, va dir: “Senyor primer ministre, li desitjo coratge, nervis d'acer i molta sort. Perquè la seva sort és la nostra sort”, i també seria un exemple a seguir pels Pablo Casado de torn. I encara trobem entre els veïns més propers un darrer i notable exemple, el del president de la República, Marcelo Rebelo de Sousa, que avançant-se al que vindrà després, deia: “Durant la darrera crisi, cada portuguès va contribuir per a fer viables els bancs. En aquest moment, sabent que la banca està estabilitzada, és una ocasió perquè retorni als portuguesos el que vàrem fer”.
