La plaça de Sant Jaume, a Barcelona, és el nostre Hyde Park. Els progres dels temps de la dictadura franquista anaven a aquest parc londinenc per extasiar-se veient els espais de llibertat d’expressió amb què comptava. No hi ha reivindicació mundial que no tingui expressió pròpia a l’enorme parc o als carrers cèntrics de la capital britànica.
Els veïns i funcionaris que travessen la plaça barcelonina estan acostumats a veure petits grups de persones que clamen justícia per tota mena de causes. Els manifestants solen queixar-se de ser pocs. “Sembla mentida que davant una injustícia com la que denunciem siguem tan poca gent!”, es lamenten.
Aquest diumenge hi havia un bon grup de persones recordant que fa dos anys va ser assassinada l’activista hondurenya Berta Cáceres. La van matar per oposar-se a la construcció d’una presa a un territori on hi viuen indígenes lenca.
El dissabte 3 de març, va ser detingut com a presumpte responsable intel·lectual del crim Roberto David Castillo, president executiu de Desarrollo Energético (DESA), l’empresa que impulsava les obres a les quals s’oposava l’activista. El crit més repetit a les concentracions en el seu record és “Berta vive“. El seu exemple obliga a perllongar la seva vida continuant la seva lluita pels drets dels indígenes, ambientals i de la dona.
Aquest any, la concentració barcelonina de commemoració del Dia Internacional de les Dones no es farà a la plaça de Sant Jaume, sinó a la de Catalunya. Allí s’hi llegirà el Manifest que recull les reivindicacions de les dones i s’hi faran diverses actuacions musicals.
La plaça de Sant Jaume s’hauria quedat petita davant la força d’un moviment que cada cop és més potent. Un moviment que avança gràcies a trajectòries valentes com les de Berta Cáceres. Serà viva mentre la tinguem present en accions multitudinàries com les del 8 de març a Barcelona i moltes ciutats i pobles de tot Catalunya o més reduïdes però igualment necessàries com la de dissabte passat.
