Periodista. Ha sigut actor i ha fet feines musicals. Va ser fundador d’El 9 Nou, va dirigir EL TRIANGLE i va formar part del grup de teatre Els Joglars. Ha escrit Joc d’oficis (Cossetània Edicions), on parla de les seves arrels i també “del món rural, on tots tornarem”.


Home de molts oficis, pobre segur?

Sí. Absolutament. I ho diria també des del punt de vista del periodista, que és un ésser que toca moltes tecles i no sap res de res. I aquest és potser el primer exercici d’humilitat que hauríem de fer com a integrants d’aquesta professió.

Per què Joc d’oficis?

Perquè jugar és propi de la infantesa, que hem oblidat. Aquí és on hi ha l’essència del que és la vida humana com a transhumància. Quan convertim el joc en feina, la caguem. Penso que l’home del camp de fa 200 o 300 anys no separava gaire la feina de la diversió. Quan va arribar la revolució industrial i amb ella la separació entre la feina i l’oci, es van començar a espatllar les coses. Entre els oficis dels quals parles, quin s’emporta la palma en això de la idea de la innocència primigènia, de la vida com a joc? Això s’explica bastant bé en l’ofici d’actor. En francès s’hi refereixen amb la paraula jouer i en anglès diuen to play. L’actor juga. Per això jo vaig triar aquesta idea del joc referint-me als oficis. Me’n recordo de molt petit fent de comparsa en unes representacions de la Passió de Crist a Manlleu. Molt aviat vaig començar a esciure com a corresponsal local als diaris de Barcelona, vam fundar periòdics locals i comarcals, i vaig tenir ocasió d’entrar a la companyia teatral més emblemàtica del moment, que era Els Joglars, dirigida per Albert Boadella. Vaig ser actor i crec que el teatre és el primer ofici de la vida. Titulo un dels meus capítols Nens dramàtics, perquè crec que el nen és el prototip d’actor més convincent i creïble que existeix. Un nen trenca un plat i la mare li diu: “Qui ha trencat el plat?”. El nen replica: “No he sigut jo!”. La convicció amb què diu això no l’aconseguirà ningú, ni el millor dels actors. Quan aquesta innocència es perd, es desnaturalitza l’ofici. Obrir els ulls sense prejudicis, cosa que també s’hauria de fer en el periodisme.

La senzillesa, doncs, entesa com la natura i la vida, és el que ens salva als humans?

D’alguna manera això és el que ens entendreix, lligat a la puresa, cosa que en mans de la religió resulta abominable. El fet de créixer i potser també el fet de no digerir bé el que entenem com a cultura ens fa perdre el sentit de la vida. És molt difícil mantenir la innocència amb el pas dels anys, però cal esforçar-s’hi. I que consti que innocència no és sinònim d’ingenuïtat, tot i que sí que ho pot ser de vulnerabilitat en un món cruel. Tampoc la cultura és sinònim de coneixement profund de les coses. Una persona del camp, que des de fora es percep com a ignorant, pot resultar, en canvi, profundament sàvia.

I la música?

Es pot arribar a escriure i fer-ho molt bé, però per a això no cal ni haver llegit molt ni haver fet cursos de redacció. No obstant, per exercir d’intèrpret musical es necessita un mínim de coneixements. Tot i que també és veritat que hi ha diferents tipus de músics. Per exemple, l’instintiu, que toca per intuïció, i el músic clàssic, que ha passat els seus cursos de conservatori. Si a un músic de rock li poses una partitura al davant s’atura si està tocant. I, al revés, si al músic clàssic li prens la partitura, deixa de tocar. Són dos camins que porten al mateix lloc. Tots dos són músics. Jo vaig estudiar piano, composició... I no m’agrada escriure sobre música. La música és un camp d’expressió que permet gaudir-ne al qui toca i a qui escolta. És un dels pocs llenguatges realment interiors. Si és que existeix l’ànima, en seria una expressió. I, sobretot, la música és l’únic idioma que passa fronteres sense demanar permís, sense passaport... que uneix la gent.

Diu Sandor Márai que els músics comparteixen entre ells algun codi propi de comunicació, vedat als qui no ho són…

Una mica sí, que és això. El meu primer professor era cec, de manera que jo vaig comprendre de seguida que aquest era un art en el qual s’entrava a partir d’altres sentits, perquè la vista pot ser un enemic de la música. Això confirma que es tracta d’una cosa interior, molt de sentiments. I això es comparteix entre els músics. Quan s’està tocant com fan els músics de jazz quan improvisen, n’hi ha prou amb un gest de complicitat per entendre’s.

I les arrels del territori?

Sóc de Manlleu, un poble industrial de la Plana de Vic. Molt diferent de la ciutat episcopal, d’advocats i botiguers que és Vic. Manlleu era tèxtil, obrera, amb un club de futbol que va arribar a tercera divisió... El meu pare exercia un ofici lligat al món rural. No era estrictament pagès, va evolucionar cap a la compravenda d’animals, eines del camp... Un món que explicat ara pot semblar una fantasia. Al carrer érem uns quants nanos que jugàvem a pilota, perquè per allà només passava l’autocar que venia de l’estació de tren i, quan arribava, ens apartàvem. D’aquí procedia Santiago Rusiñol, un home també d’oficis (pintor, escriptor, dramaturg i fins i tot empresari), que em va apassionar. Aquests referents eren, esclar, molt diferents dels que a Vic es podien tenir respecte a Torras i Bages, i als pares del catalanisme tradicional. A finals del segle xix, a Manlleu es treballava set dies a la setmana, amb jornades de 12 hores, dones i nens inclosos. Hi va haver vagues, van cremar les cases dels rics, s’organitzaven àpats col·lectius a la plaça... El terme esquirol ve de Manlleu, perquè per trencar una vaga la patronal va anar a reclutar gent a l’Esquirol, un poble proper.

El periodisme, un altre ofici per jugar?

Vaig arribar a Barcelona després de passar per Els Joglars, a Vic. Abans havíem fet El 9 Nou, que acaba de fer 40 anys i ara és un petit grup que té el seu canal de televisió i la seva emissora de ràdio, on treballen un centenar de professionals. A Barcelona, als 80, poc abans dels Jocs Olímpics, vaig començar a treballar al Diari de Barcelona, que havia estat anys sense sortir i es va rellançar en català. Allà vam coincidir Jaume Reixach, Siscu Baiges... N’havia sigut corresponsal local quan encara s’editava en castellà. Era d’esquerres i tot el suport a la premsa en català anava a l’Avui. Hi vaig ser quatre anys, durant els quals vaig tenir ocasió d’observar el món de la política més de prop, a l’època de les majories absolutes del pujolisme, fent crònica política des del Parlament de Catalunya. Vaig ser director d’EL TRIANGLE, que aquí segueix donant guerra, durant uns mesos. Després, de manera bastant insconscient, em vaig inventar un espai periodístic anomenat El burladero (de connotacions taurines i satíriques) i durant deu anys vaig estar fent aquella secció, que va arribar a tenir fins a tres pàgines setmanals, a La Vanguardia, fins que va ser suprimida.

Joc d’oficis també parla d’una aspiració intuïda o desitjada de retorn a la terra. Nostàlgia o alternativa?

Potser hi ha artistes (un terme amb el qual em sento identificat en part) que no suporten la naturalesa. A Woody Allen no el treguis de Manhattan. Però també n’hi ha d’altres que el que han fet és aïllar-se per crear. Crec que ni una cosa ni l’altra. El fet de tornar a la natura, que pot estar en un terrat amb quatre plantes, té aquesta part del que havia sigut la vida hippy dels anys 60-70 (que també es va fer vella) de deixar-se els cabells llargs, les flors..., i una altra que, utilitzant una paraula de moda, és tendència i resulta bastant incontestable, que és l’ecologia. Perquè a aquestes alçades no cal ser una llumenera per saber que si no tenim una mica de control d’això que se’n diu l’equilibri ecològic de les espècies, ens n’anem a fer punyetes. I això va per tothom, els del camp i els de la ciutat.

Per on passa la cura d’humilitat?

No som déus. La natura corregeix les coses. És com una veu de la consciència que potser tenim oblidada. Hem de pensar en allò tan bíblic de “vam ser pols i tornarem a la pols”. Al final, tots acabem així, Woody Allen també. És bastant evident, tot i que, esclar, el muntatge que hem construït és de tal magnitud i té tanta inèrcia que sembla imparable. I encara que sembli mentida, el més senzill, el que és elemental, primigeni, que és passar el temps bé, gaudir del que ens han deixat i del que podem deixar, sembla que és el més difícil. Això, els oficis, el joc, no serveixen per ser uns grans prestidigitadors, ni rics... És un element de distracció.