Periodista de Reggio Calàbria i llibertària. Autora d’Utopía de la normalidad. Riace, el modelo de acogida de Domenico Lucano i abans d’un llibre sobre el Che Guevara. Amb altres periodistes, ha fundat El Salto, un diari digital vinculat a la mateixa capçalera en espanyol.


Ens podria fer una instantània de la política italiana avui?

n poques paraules: un desastre. A causa d’una esquerra molt important i amb una gran història que al llarg dels últims 30 anys s’ha entossudit a autodestruir-se i d’una dreta, abans moderada i liberal i ara extrema i xenòfoba, que ha conquerit no només el poder, sinó el sentit comú.

Per què aquesta dreta ha conquerit el poder i el sentit comú?

Per l’ambigüitat d’un partit que semblava popular, anticasta…, que s’ha acabat revelant com un partit de dretes, el Moviment Cinc Estrelles, que ha entregat el país a la Lega de Matteo Salvini. D’altra banda, les italianes i els italians són avui un poble que ha quedat erosionat durant vint o trenta anys per reformes devastadores en l’educació, la informació i l’Estat del benestar. Desgraciadament, Itàlia és avui un poble d’ignorants, però com que té una gran història està convençut que no ho és.

Què ofereix Cinc Estrelles perquè la gent els voti?

Perquè ha crescut molt, i ha fet palanca en la frustració i la rancúnica de les persones. Van treballar fins al fons l’odi contra els qui vivien millor: la trama, no entesa només com una classe política, sinó integrada també per moltes més coses, com els poders fàctics, els de la informació i els econòmics. A Espanya, la indignació ha tingut un recorregut de complicitats. A Itàlia hi va haver i hi ha una simplificació cada vegada més gran. Les coses han quedat reduïdes a salvadors de la pàtria o enemics. El salvador de la pàtria és Matteo Salvini, l’enemic, Domenico Lucano, l’alcalde de Riace.

Tot això sembla connectar amb el que està passant en altres llocs d’Europa, als EUA i a Catalunya, sense anar més lluny. Què subjau en aquests discursos compartits?

La seva característica a Itàlia és la paradoxa. Perquè el partit nacionalista d’avui és un partit que va néixer per a la secessió d’una part del país, la Lliga Nord. Fa uns anys vaig treballar per a un diari que volia investigar sobre qui estava teixint aliances amb la Lliga Nord, el partit que estava en contra del sud d’Itàlia. A cada regió hi havia un referent. A Sicília era Casa Pound (en honor d’Ezra Pound), formació neofeixista molt important. En altres regions eren els sindicats de dretes i un partit que s’anomena La Dreta, que agrupa un ampli espectre de dretes, que hi ha trobat el seu lloc. Gràcies a ells, la Lliga Nord va desplaçar el seu centre de gravetat dels terrone (terme despectiu per qualificar els habitants de la Itàlia meridional) als nous terrone, que són la gent del nord d’Àfrica.

Hi juga algun paper la por, en aquests moviments de replegament nacionalista que poden estar començant a contaminar una certa esquerra?

Sí, a Itàlia hi ha por. Una por induïda, no pel nostre pensament, sinó pel govern directament, fins i tot als territoris. Durant anys, fins i tot els alcaldes de centreesquerra de les ciutats grans i mitjanes han governat amb lleis sobre seguretat. L’Estat policial d’avui a Itàlia existeix perquè, durant molt de temps, ha adquirit un paper rellevant en l’opinió la delinqüència, les màfies, la inseguretat… I això sí que genera por en la gent. I a aquesta por, naturalment, s’hi posa cara i es conclou afirmant que “ens roben”? Tots els informes de l’executiu, del Tribunal Constitucional…, diuen clarament que la microcriminalitat està disminuint a Itàlia. El que augmenta és la criminalitat organitzada. Però la política i els mitjans de comunicació que hi estan vinculats des de temps de Berlusconi han convertit la crònica negra en un espectacle. I en ella s’identifica el paper del dolent amb l’immigrant, preferentment negre. Si tot això es combina amb la ignorància, ens trobem que Itàlia és avui el país europeu on hi ha més distància entre la realitat i com és percebuda.

A qui acaba beneficiant aquest estat de coses? Al capitalisme, en general? Al capitalisme mafiós? A Matteo Salvini i el seu entorn?...

Beneficia aquesta trama a què em referia. Com si s’hagués creat una aliança estreta entre agents diferents que han conclòs que poden trobar fórmules que els convenen a tots. Això té tres pilars: el capital, el poder financer europeu, l’extrema dreta europea (que obeeix la UE però fa veure que no) i la criminalitat organitzada.

Aquesta variable de les màfies no se sol tenir gaire en compte, a l’hora de fer anàlisi. Es pot considerar que té un paper rellevant?

Es la punta de tota la piràmide. Poso un exemple per entendre per què. A Itàlia molts emigrants irregulars són com l’or. Just davant de Riace hi ha Rosarno i San Ferdinando, dos pobles famosos al món perquè als seus camps hi treballen persones en règim d’esclavatge. Des de fa anys, hi ha una llei al Parlament que no s’acaba d’aprovar mai contra l’explotació i els explotadors en l’agricultura. En un triangle de complicitats, cada part busca satisfer els seus interessos. Les màfies exploten els treballadors, el capital i les multinacionals compren per molt pocs diners el que aquests produeixen, i la ultradreta fa propaganda.

Les empreses agrícoles americanes necessiten mà d’obra barata i abundant, procedent de l’emigració. No obstant, Trump la limita, de manera que teòricament atempta contra els interessos de les empreses. ¿Això és així? Només són aparences? O potser també s’està aguditzant això que coneixem com a contradiccions intercapitalistes?

Simplificant, es podria dir que aquesta paradoxa, aquestes contradiccions, tenen els dies comptats. Però estem en una cruïlla. Poden esclatar guerres o es pot aconseguir una victòria. Depèn de nosaltres.

Això de dir que “ens roben” es refereix, sobretot, a les persones emigrants, o també fa al·lusió als empresaris que deslocalitzen les seves activitats?

A Itàlia, les deslocalitzacions tenen molt a veure amb grans fàbriques, com la Fiat, però l’explotació va més enllà. Ara, per exemple, amb els call centers, que s’estan deslocalitzant a llocs com Albània, on el govern albanès està subvencionant l’aprenentatge de l’italià per promoure llocs de treball en aquest sector. També ha invertit molt en banda ampla internacional. Sempre hi ha un gran explotador i un petit explotador que l’ajuda i se’n beneficia. En qualsevol cas, el fenomen de les deslocalitzacions tendeix a esgotar-se, entre altres coses per l’abaratiment de la mà d’obra a Itàlia com a conseqüència de les retallades.

Tornant al replegament, tant à la mode, ¿on són els límits? A l’Estat-nació? En altres espais territorials, com Catalunya? Al municipalisme?

El final cantat d’aquest recorregut és la soledat. L’individualisme. Hem caigut en una trampa, també a Itàlia. Molta gent a Itàlia associa que sentir-se europeista és ser un serf dels buròcrates de Brussel·les. Hi ha una bogeria que gairebé em fa vergonya dir-la, que es mou com una serp en el poble italià, que és la teoria de la substitució ètnica. L’extrema dreta vol impedir l’arribada dels immigrants dient que hi ha uns poders fàctics molt forts que volen ocupar el nostre territori i la nostra cultura i destruir-los. Per això, l’eslògan de la ultradreta és “Stop invasione”. Hi ha una part de l’esquerra radical, que anomenem roig-marró, que ha caigut en aquesta bogeria. Són la part més antieuropeista d’Itàlia, que convergeix amb l’extrema dreta.

La clau que explica aquest sobiranisme, com així es denomina el neonacionalisme a Itàlia, no és el racisme, en definitiva?

Per descomptat. La confusió existent no ha sorgit del no-res. És una cosa volguda, provocada. El sobiranisme es ven com a sobirania popular contra els bancs. I la gent no té instruments culturals, ni temps per pensar. Perquè la majoria d’italianes i italians tenen una vida de merda. Fa uns anys, una pintada deia: “Emigrants, si us plau, no ens deixeu sols amb els italians”.