Catedràtic de ciència política a la Universitat de Barcelona. Viatger empedreït, va col·laborar amb la revista Altaïr. Ha viscut en diversos països i coneix bé el Pròxim Orient i els Balcans. Vell comunista mal reciclat. Ha publicat Jerusalén y el proceso de paz en Oriente Medio.


Enrenou en el laborisme britànic, profanacions de tombes jueves a França, polèmica al Senat americà... Torna l’antisemitisme o sempre ha estat aquí?

El concepte mateix d’antisemitisme ja és de per si una mica absurd, perquè convencionalment confina els que diem o es consideren jueus ells mateixos. Però, d’acord amb l’origen bíblic (Sem, Cam i Jafet), són semites tots els que no són negres de l’Àfrica (Jafet) ni europeus blancs del primer dia. Els àrabs, els perses... són semites. Però això tant és que ho expliquem una vegada o deu, perquè, sociològicament, el que ha quedat és el terme semita, semitisme o antisemitisme. En èpoques més crues es deriva a jueus, judaisme, conspiració jueva, etc. El terme semita és, en fi, un constructe social que ha arribat per quedar-se. L’actual classe dirigent israeliana, quan es critica alguna cosa de la política de Netanyahu (que pràcticament es pot criticar tot) surt amb allò de “vostè és antisemita”. Cosa que, evidentment, no és veritat.

On són les fonts de l’antisemitisme?

Estem parlant d’un concepte que té més de mil anys. En diversos llocs d’Europa hi ha una fixació que és una mena de Guadiana de l’antisemitisme. El que va canviant és la nota a peu de pàgina que ho justifica. Ara és, evidentment, l’Estat d’Israel, que existeix des del 1948. És cert que l’anomenat Pla Sionista va començar el 1897, quan al Congrés de Basilea Teodor Hersel va vincular la sortida del problema jueu al fet que hi hagués un Estat en el qual es poguessin refugiar els jueus. Cosa que encara es discuteix si era un Estat per als jueus, dels jueus o Estat jueu.

El cristianisme té alguna cosa a veure amb l’antisemitisme?

Tota aquesta part que per Setmana Santa fomentàvem amb carraques i palmons, allò de matar jueus, és la part sinistra de la responsabilitat de l’Església catòlica en l’antisemitisme, al llarg dels segles, que els va funcionar perfectament. L’Església tenia a l’Edat Mitjana un poder real més gran que el dels nobles. Quan hi havia un problema seriós, com la pesta, es recorria a un boc expiatori, dient que els culpables eren els jueus, que havien enverinat els pous. Ara això no s’ho creu ningú, però Tahar ben Jelloun, que és àrab, deia l’altre dia en un article que, segons una enquesta als armilles grogues, el 44% comparteixen la idea que existeix una conspiració jueva mundial.

Pot semblar que els pogroms han sigut més aviat cosa de Rússia i dels països de l’Est. És veritat?

Aquí mateix, al costat de la muralla de Barcelona, els dies 5, 6 i 7 d’agost del 1391 hi va haver un gran pogrom atiat per diversos cabdills locals, que van fer córrer que els jueus feien rituals sanguinaris amb nens cristians. Possiblement els microhistoriadors ens podrien explicar que aquell any hi havia aquí alguna crisi econòmica, social, fam, malalties... Arrasaven el Call, entraven a les cases, s’enduien la gent a les esglésies i els comminaven a convertir-se al cristianisme. Els qui no ho feien eren executats a la porta de l’església mateix. L’exemple de Barcelona va ser seguit al cap de poc a Tudela i València.

Has citat el call, el barri jueu. Aquests barris eren una mena de guetos on es confinava els jueus?

Sota l’Islam dels Omeies era, sembla ser, habitual que les autoritats s’envoltessin de metges, astrònoms... i, sobretot, administradors jueus. A partir del segle xv, aquesta tradició la manté només l’Imperi otomà. L’Islam considera que cristians i musulmans són gent del llibre, ni infidels ni idòlatres. A Europa s’expulsa els jueus de diversos països i es produeix una diàspora. Així, per exemple, a la comunitat jueva de Tessalònica, que va ser exterminada com la de Sarajevo pels nazis, es parlava català antic. I els jueus que es van quedar acabaven autoconfinant-se, perquè els obligaven a dur un tipus de barret i de vestimenta que els identificava. A Anglaterra, al nord de la França medieval, això era habitual.

També a Alemanya?

A Alemanya no es perseguia els jueus. De sobte s’ho inventen els nazis i fan més que tots els altres plegats. Se sentien protegits i per això molts van pensar que no els passaria res amb el nazisme. I, en contra del que es pensa, els jueus de l’Est eren molt pobres. Vivien apartats de totes les professions mitjanament rendibles. En fotos antigues es veuen pobles, que no eren guetos, d’Estònia, Lituània, Polònia, Rússia... que fan posar els pèls de punta. El que és curiós de l’antisemitisme modern , el dels nazis, és que es p rodueixi en un context d’alt desenvolupament cultural, en una societat avançada... Durant els anys que van des del final de la I Guerra Mundial a l’ascens de Hitler al poder, tota la nació compra una narrativa contra els jueus que no té ni cap ni peus. Així, l’antisemitisme es converteix en una emoció col· lectiva de proporcions incommensurables. I les emocions col·lectives, com ja sabem, són molt dolentes.

Quina pesta pateix Alemanya aquells anys per fer que els jueus tornessin a ser el boc expiatori?

Als anys 20 i 30 no es van veure venir les coses, però a Alemanya existien totes les condicions per vincular el ressentiment per les condicions imposades al Tractat de Versalles, el nacionalisme revengista que d’això se’n derivava, per la crisi del sistema polític de la República de Weimar, i el resultat no es tradueix només en un nacionalisme virulent, sinó militarista i contra els jueus. Hitler fa que factors percebuts per la gent com a certs es tradueixin en què darrere de tot això hi ha una conspiració jueva mundial. La crisi econòmica del 29 corrobora, segons aquesta lectura, l’existència de la maquinació. A diferència de les zones rurals més endarrerides de Rússia, on històricament s’havien produït els pogroms, això passa a Alemanya. Cosa que fa por, ara fins i tot més que fa cinquanta anys. És que per moltes anàlisis racionals que es facin, de vegades a les societats passen coses que es perceben quan ja és massa tard.

A Itàlia sembla que està molt de moda això de la conspiració mundial, en aquest cas per acabar amb la cultura italiana i els italians... I nosaltres?

Un diputat independentista, que fins ara encara formava part del Congrés dels Diputats, va dir fa pocs anys que el 1714 el poble català es va aixecar en defensa de la República. L’historiador Joan B. Culla, que és sobiranista, li va contestar que el 1714 hi va haver a Europa una guerra mundial i en aquell moment els líders catalans van apostar pel rei equivocat. Cosa que, d’altra banda, no va tenir cap impacte. “Ens roben 13.000 milions l’any”, s’ha dit, sense tallar-se un pèl. Escolti, això no s’ho creu ningú ni fart de vi! Però és igual. Hi ha gent que ha decidit creure-s’ho i després, per aquest forat, entra la resta. En moments de vulnerabilitat social col·lectiva, si es donen una sèrie de circumstàncies (crisi econòmica, mitjans de comunicació manipulats, malestar col· lectiu...), a la història li pots fer dir el que vulguis.

Això d’“ens roben” (als italians, francesos, etc., els immigrants; als catalans, Espanya; als nord-americans, tothom) no sembla resumir d’alguna manera això de la conspiració?

Donald Trump ho diu, però ell sap que tot això és mentida i, a més, tant li fa, perquè és una mica un psicòpata, que té una amoralitat congènita. Per tal d’aconseguir el que vol, la resta tant li fa. Trump, cada vegada que diu una tonteria està pensant en les properes eleccions. De tots els presidents nord-americans potser és el més proisraelià, però no necessàriament afí al lobby jueu americà, que està més fragmentat del que se suposa. En aquest sentit, s’ha de dir que el conflicte israelianopalestí s’ha convertit als EUA en una qüestió de política interior. I a Israel, esclar. El cartell que anunciava fa poc més d’un any la visita de Trump a Israel deia, emulant l’eslògan trumpista “Tornem a fer Amèrica gran”, “Fem Israel encara més gran”. No entenc això de l’antisemitisme, cavalcant durant cinc segles, canviant de discurs, que compren societats malaltes o vulnerables. León Pliakov va dedicar cinc toms a explicar-ho, però no serveix de res.