Metgessa acreditada en acupuntura. Va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona i treballa per incorporar l’acupuntura en la sanitat. Va ser militant d’ICV i ara forma part de Catalunya en Comú de manera més puntual. Enamorada de l’aspecte social de la medicina.

 

Es pot detectar l’impacte del procés en l’estat d’ànim de les persones?

Per la meva feina tinc una situació privilegiada en què puc conèixer les persones profundament, fins i tot en una primera visita, perquè la gent li explica al metge coses que de vegades no es diuen en primera instància ni als amics. Ens vam anar adonant que el procés estava afectant la gent emocionalment. I vaig començar a tractar persones d’insomni, angoixa, estrès... Persones de totes bandes, independentistes o no, que es trobaven en una situació una mica d’arenes movedisses, que no sabien què estava passant i que bàsicament tenien una sensació de por, perquè es movien les estructures del seu voltant.

Aquestes disfuncions eren més aviat individuals o derivades de conflictes amb l’entorn familiar, laboral, d’amistats...?

Totes dues coses. Hi havia queixes per les relacions familiars i socials, però també hi havia gent que sentia una por més profunda, més íntima. Una cosa que arribava a afectar funcions fisiològiques de tipus digestiu, respiratori... Soc acupuntora, crec en la medicina global i sé que les emocions interfereixen en la fisiologia humana.

Quines característiques tenen aquestes pors? Són abstractes, es refereixen al risc de violències, la por d’una guerra…? 

En la gent gran de vegades hi ha molts records d’èpoques passades i por que es tornin a reproduir, i entre la gent jove hi havia sobretot enuig. Persones d’una banda o de l’altra molt indignades i molt atacades en el seu pensament de justícia íntima. En els de mitjana edat hi havia sobretot por de perdre amistats, relacions familiars... Una barreja entre enuig i por.

Totes aquestes pors estan vinculades d’alguna manera a la violència?

El procés ha sigut una mena de construcció d’una utopia impossible. En realitat, tant els independentistes com els no independentistes notaven que era així; que a alguns els podria semblar fantàstic i a altres no tant, però que era un impossible. Això sempre crea angoixa. Des d’un punt no es pot anar a tot arreu. Des del punt en què estem, Catalunya no pot anar a la independència. I ha sigut responsabilitat dels polítics fer creure que això era possible. Això crea molta incertesa, que ara potser no és tan aguda, però que s’ha cronificat. En medicina entenem que una cosa és crònica quan dura més de tres mesos. No vol dir que sigui per sempre, però la patologia crònica és diferent de l’aguda, que és més virulenta. La crónica és més insidiosa, perquè també fa mal i hi és tota l’estona. Ara estem en això, fruit d’una irresponsabilitat política.

Cronificació que, en altres termes, podríem qualificar de frustració?

Sí, perquè després de la ira, de vegades ve la tristesa, la depressió, l’apatia... Perquè l’enuig fort no es pot mantenir tota l’estona. Queda aquesta melancolia, que crec que s’està instaurant en la societat catalana i que fa perdre una mica les esperances.

Aleshores, com ha dit algú, el procés és mort, però el funeral serà llarg?

Esclar. Perquè no s’ha curat, perquè no hem començat a cicatritzar. L’altre dia veia l’acte de Junqueras i tenia la impressió que hi ha gent a qui no els interessa curar-ho, això. Seguim donant pinzellades que la utopia és possible, quan no és així. I així no ens curarem mai.

De les teves paraules es desprèn que el conflicte desencadenat pel procés no és només polític, social, entre dues Catalunyes, sinó que també nia en cadascú de nosaltres, en cada persona?

Primer el conflicte és amb un mateix, perquè vull creure que una cosa passarà i no passa. És amb els del meu voltant, perquè hi ha coses en les quals no coincideixo i, a més, són molt efervescents i no les puc tractar i compartir d’una manera tranquil·la. I després, el conflicte també és a la societat catalana i, per descomptat, amb el conjunt d’Espanya. És a dir, hi ha diversos conflictes alhora.

El llaç groc és una forma instrumental de violència psicològica, amb efectes entre els qui el porten i els qui ho veuen?

En sentit estricte, el llaç groc apareix com una forma de protesta en contra que hi hagi persones en presó preventiva. Això no hauria de violentar ningú. El problema és que quan topes amb algú amb llaç groc ja saps que darrere hi ha moltes més coses. I que hi ha certs temes que ja no pots tocar. En aquest aspecte actua com una barrera, una cosa que crea divisió, encara que es digui que no. Una altra cosa és que el llaç groc ocupi espais públics de manera indiscriminada. Si ens posem a col·locar llaços sobre tot el que creiem, al final no hi cabrem ni nosaltres. L’espai públic és on cadascú es pot expressar lliurement i també deixa expressar-se als altres. Quan una d’aquestes expressions no deixa espai a les altres és quan ja estem fent un mal ús de l’espai públic.

Per exemple, l’Ajuntament de Barcelona quan col·loca un llaç groc al balcó...

De vegades, les institucions es comporten com les persones. És curiós. Aquesta mateixa incongruència que tenim les persones passa a les institucions. Per exemple, l’Ajuntament de Barcelona, amb Barcelona en Comú, moltes vegades entra en contradicció entre coses que diu i que fa. Posar un llaç groc a l’espai públic per part de l’Ajuntament, quan sabem que el llaç groc no només vol dir que no estem d’acord amb la presó preventiva, sinó moltes més coses, i, alhora, dir que no s’està d’acord amb algunes d’aquestes coses, tornen a ser les arenes movedisses que a tots els barcelonins i barcelonines ens causen un cert neguit.

Neguit que no ens deixa dormir…

Que pot acabar en patologia, evidentment. Jo ho he vist, sobretot en dones, en especial a partir dels 50 anys. Perquè les dones tenim molta més sensibilitat, ens expressem més i patim més quan al nostre votant les famílies, els fills... pateixen. Això ens causa patologia emocional o física.

La seguretat que representen les dones és vulnerada, erosionada o posada en qüestió pel procés?

En el procés hi ha una part molt testosterònica, de competició: “Si volem, ho podem aconseguir”, “Si tots ho volem, ningú ens podrà frenar”... Amb aquest propòsit, hem creat un grup (secret) d’unes trenta dones que estem afectades per això i que de tant en tant ens trobem i ens donem suport. Perquè ens hem sentit molt soles i molt violentades pel procés en la nostra intimitat femenina. Algunes són dones que estan en l’opinió pública i donant el nostre punt de vista els donem suport perquè de vegades les veiem molt valentes, però molt soles.

Es pot associar, per entendre’ns, el procés a una certa cultura del futbol, binària (guanyar, perdre), en clau masculina, d’amics-enemics...?

Jo soc futbolera. Soc una dona, però tinc un punt d’home, com el ying y el yang. El ying és la part de la tranquil·litat, de la pau, de l’equilibri, de saber trobar les vies de comunicació... I ho hem perdut en el procés. Això de guanyo jo o perdem tots no pot ser. Hi ha massa testosterona en el procés, encara que hi hagi dones. Massa testosterona a la guàrdia civil. També en Mariano Rajoy i el PP. Hi falta aquest ying, més de seure, de parlar, de coneixe’s...

La testosterona nia també en la naturalesa del nacionalisme, una construcció més aviat d’homes i per a homes?

És sobretot dir “tu ets diferent”. Es pot ser independent, estimar la teva cultura, respectar-la, però també estimar l’altre. En el procés no només no es respectava l’altre, sinó que hi havia alguna cosa soterrada que venia a dir “nosaltres som millors”. Fins que l’espècie humana no faci un pas endavant, l’estrany continua fent por. Si ens deixem portar per les nostres emocions més primàries i hormonals, les coses no poden anar bé. En realitat, l’estrany no és un problema, sinó una oportunitat. En humanitat les dones anem una mica més endavant que els homes i per això Vox es vol carregar el feminisme. Per això les feministes també estem cridades aquí a obrir vies de diàleg i a superar barreres. No és d’estranyar que als nacionalismes extrems els espanti el feminisme. I democràcia no és només votar, és entendre, comprendre, debatre, parlar... Cal aprofundir en la participació, encara som tan individuals que no sabem treballar en l’àmbit col·lectiu.