Jordi Pujol no era partidari de les consultes populars i molt menys dels referèndums. Per això es va resistir tant com va poder al fet que el Parlament de Catalunya aprovés una llei que regulés la iniciativa legislativa popular. Ho va reconèixer en una carta que va enviar al secretariat permanent del seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya, en la qual també mostrava la seva aversió als referèndums populars.

Aquest document forma part dels Papers secrets que publica el setmanari EL TRIANGLE, procedents de l’arxiu d’un alt càrrec de la Generalitat pujolista. La carta està datada el 9 de juny del 1992 i la va enviar Jordi Pujol amb el segell de Presidència de la Generalitat, amb la confusió habitual que va caracteritzar els seus mandats entre els càrrecs de partit i els de representació pública.

La carta diu textualment: “Tant Iniciativa per Catalunya com Esquerra Republicana estaran molt a sobre amb el tema de la iniciativa legislativa popular (ILP). Durant molt de temps hi hem anat donant allargues, però ara es farà difícil seguir-ho fent. És clar que simplement podem fer valer la nostra majoria, i llestos. És el que hem fet durant les darreres setmanes, i crec que ens va bé. Però en aquest cas l’argumentació política que tenim per rebutjar la proposta és dialècticament parlant molt vulnerable. Per altra banda, obrir la porta dels referèndums seria una complicació grossa”. Pujol acabava la comunicació demanant els membres del secretariat permanent de CDC que pensessin què podien fer davant la pressió de l’oposició parlamentària perquè s’aprovés una llei que regulés les iniciatives legislatives populars. Que hi pensessin i que en parlarien més endavant.

El 1992, Jordi Pujol governava amb majoria absoluta al Parlament. L’havia obtingut per tercera vegada consecutiva a les eleccions del 15 de març d’aquell any. La coalició que li donava suport, CiU, va obtenir 70 diputats, dos més dels que marca la majoria absoluta. Els socialistes van obtenir 40 diputats, Esquerra Republicana, 11 i Iniciativa per Catalunya, 7. Els altres 7 diputats de la Cambra van ser per al Partit Popular.

Podia, per tant, negar-se a aprovar qualsevol proposta sorgida de l’oposició, però s’adonava que oposar-se a una llei que facilités les consultes ciutadanes seria molt impopular.

La llei que acabaria regulant les iniciatives legislatives populars trigaria, però, quasi tres anys a ser aprovada. Va ser la segona llei aprovada pel Parlament el 1995 i es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat el 5 d’abril d’aquell any.

La llei era força exigent amb els tràmits que havien de complir els ciutadans perquè una ILP fos debatuda al Parlament. Exigia 65.000 firmes, que s’havien de recollir en un termini màxim de 90 dies hàbils entre catalans de més de 18 anys. Onze anys més tard, sota el mandat del govern tripartit d’esquerres, es va aprovar una modificació de la llei que rebaixa el nombre de firmes exigides a 50.000 i l’edat dels que la podien avalar als 16 anys. També s’ampliava el termini de recollida de firmes fins als 120 dies hàbils.

Si les iniciatives legislatives populars no entusiasmaven a Pujol encara ho feien menys els referèndums. Posar aquesta opció en mans dels ciutadans ho trobava una “complicació grossa”.

Per això durant els 23 anys que va ser president de la Generalitat, el Parlament no va aprovar cap norma que regulés els referèndums o les consultes populars.

No va ser fins al 2014 que el Parlament va aprovar, amb Artur Mas de president, la llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana. Era una llei dins la qual no hi cabia la celebració d’un referèndum d’autodeterminació com el que es va celebrar l’1 d’octubre del 2017. Per intentar habilitar-lo, el Parlament va aprovar la llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya el 6 de setembre anterior.

Pujol tenia raó: aquell referèndum va portar una “complicació grossa”.

04pujol