Semblava un regat fàcil per a Leo Messi, el més senzill de la seva vida. Només l'hi podia desbaratar algú amb un excés de rancor i enveja personal, inepte, irresponsable i de dubtós barcelonisme, algú que probablement s'ha convertit en el pitjor gestor del món del futbol. La seva identitat, però, ha quedat oculta aquests dies perquè, això sí, la fortuna invertida en el control mediàtic de la seva figura li segueix proporcionant una cobertura essencial perquè les seves atrocitats i despropòsits es mantinguin en l'anonimat. Ferran Soriano, director executiu del Manchester City, ha estat l'ideòleg i guionista de la pitjor pel·lícula de terror que hagi viscut Leo Messi i, malauradament, l'afició del FC Barcelona. Soriano va ser vicepresident econòmic del Barça de Joan Laporta, que va acumular més de 100 milions de pèrdues en el seu mandat.

El nyap porta la seva signatura, inequívoca. La supèrbia dels actes el delaten i, si les seves víctimes fossin conscients de la perversitat del personatge, prendrien les mesures de seguretat pertinents, com mantenir-lo allunyat del seu entorn i de les seves vides. Leo Messi, el millor jugador del món, ha fet el ridícul per culpa seva, igual que ho ha fet el seu pare, Jorge Messi, quedant en evidència en el seu paper d'agent i representant de Leo, com a fill i com a estrella del futbol. No cal remarcar el paper d'estrassa del bufet Cuatrecases, tocat i enfonsat per seguir les instruccions del visionari.

La jugada mestra pretenia sobretot destronar Josep Maria Bartomeu pensant que matava dos ocells d'un tret amb una jugada molt intel·ligent. Al mateix temps que li pispava Messi al Barça i es penjava una medalla davant del seu xeic i únic pagador d'Abu Dhabi, li feia un favor al seu apadrinat i protegit Víctor Font, també incapaç de fer-li pessigolles a la presidència del Barça per més que ho intenta per terra, mar i aire des de fa dos anys.

Soriano va suposar que, enviant el burofax, encara que fora de termini, la feble estructura que sosté Bartomeu s'esfondraria i que, inevitablement, cauria per la pressió mediàtica i de l'oposició, unida al clam social en contra per perdre Messi. Comptava, per descomptat, que el seu xeic recolzés l'operació amb els 250 milions que s'embutxacaria Leo per canviar el sol de Castelldefels per la humitat plujosa de Manchester, una oferta no rebutjable a la seva edat, encara que anés a passar els seus últims dies en un club de la MLS americana. No era del tot així, ni fitxar-lo va ser mai l'objectiu prioritari de tota l'operació.

El cervell de l'operació els va assegurar a tots que Leo podia quedar lliure de la seva clàusula de llibertat, de 700 milions d'euros, senzillament al·legant que el calendari havia retardat el final de la temporada. Un error monstruós defensat per Cuatrecases, bufet al qual se li van prometre que el City aguantaria el pols.

Quan finalment Messi va haver de donar la cara en una entrevista, a la carta, per justificar la seva decisió de quedar-se, només va confirmar la ficada de pota quan va assegurar que la decisió ja estava presa abans del 10 de juny passat, quan expirava la seva opció d'aprofitar una clàusula alliberadora incondicional que Bartomeu li havia regalat en l'últim contracte. N'hi havia prou amb una carta enviada a temps per anar-se'n a qualsevol club del món, gratis.

La reacció de Bartomeu va ser l'única possible, fer valer el contracte davant l'atac d'exbarcelonistes refugiats al City amb l'únic interès de desestabilitzar la institució i jugar a favor de Víctor Font, que és l'altre gran tapat de tota aquesta operació. Igual que el seu amic Ferran Soriano, tampoc ha estat capaç de liderar el vot de censura, i ha enviat uns altres al camp de batalla. Soriano segueix i seguirà amagat.