Hi ha una dita sahrauí que diu que el poll de la catifa pica i s’amaga. M’hi ha fet pensar el gir copernicà perpetrat pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez, en el sempre delicat tema del Sàhara Occidental. Doncs això, Espanya ho ha tornat a fer, ha picat de nou com un poll de catifa al poble sahrauí i ràpidament ha tornat al seu amagatall, entre els filaments de l’estora. A mitjans de novembre de 1975, amb el dictador Franco baten els peus i el llavors príncep Joan Carles familiaritzant-se amb l’herència, els espanyols ja van trair els sahrauís, abandonant-los a la sort (mala) del Marroc, saltant-se així la legalitat internacional. Ara, poc més de 46 anys després, el president Sánchez, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable -d’acord… al diable potser sí-, ho ha tornat a fer, s’ha doblegat al dictat del llunyà ponent a canvi de…
El gir de guió esdevé indigerible. Es fa difícil d’entendre el fons, i encara més les formes. Va ser el rei del Marroc, Mohamed VI, qui va esbombar la nova, dient que havia rebut una carta d’Espanya en què aquesta acceptava la idea de limitar les pretensions dels sahrauís a una autonomia rassa i curta, tesi defensada pel Marroc ad eternum. Aviat, el govern espanyol va certificar l’autenticitat de la missiva i del que en ella s’hi diu, però sense donar més explicacions. La insistència va forçar el ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, a comparèixer. Aitor Esteban (PNB), una de les ments més preclares de la política espanyola i d’excelsa oratòria, deia amb encert: “Aquí es ve abans, no després”. El cert és que el govern de Sánchez és, com el noi de la pizza de l’anunci, de reacció lenta. Un exemple clar d’aquesta lentitud el trobem en la resposta a les revoltes dels transportistes a la crisi dels preus de l’energia a conseqüència de la guerra a Ucraïna. Els de Sánchez s’hi ha posat tard i atropellats.
Fa anys vaig tenir l’oportunitat de fer una estada als campaments de Tindouf, al sud-oest d’Algèria, a on malviuen els sahrauís a l’espera d’una resolució que mai no arriba, pacients però tips de tanta injustícia. Emplaço Pedro Sánchez a fer el mateix, a conviure un temps allà, enmig del desert, dormint en les seves haimes, escoltant-los, enraonant-hi. Que prengui amb ells els seus tres tes: el primer, amarg com la vida; el segon, dolç com l’amor i el tercer, suau com la mort. Després, quan ho hagi fet, que valori si, malgrat els rèdits obtinguts pactant amb el diable, ha merescut o no la pena doblegar-se als interessos d’un règim que no respecta els drets humans, que ens fa xantatge migratori de manera constant i continuada. Un altre refrany sahrauí diu que ningú s’engreixa en anys de sequera, tret dels llops…
