Per primera vegada, Catalunya disposa d’un estudi qualitatiu que analitza els factors que provoquen que les noies d’entre 12 i 16 anys abandonin l’esport federat. La secretaria general de l’Esport de la Generalitat va encarregar l’estudi al Grup de Recerca en Esport i Activitat Física (GREAF) de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) i a l’Institut de Recerca en Ciències de la Salut i de la Vida de la Catalunya Central (IRIS-CC), amb la voluntat de combatre l’elevat abandonament de la pràctica esportiva entre les noies. L’estudi conclou que els canvis corporals són un factor determinant en l’abandonament femení.
Una de les atletes participants en l’estudi afirma que “havia d’estar prima, però també tenir múscul, i era una cosa que a mi m’afectava molt, és clar. Deixava de menjar, per intentar estar més prima, feia molt esport per tenir múscul. A més, quan corres et pugen els pantalons. O sigui, que vas amb calces, que s’acaben fotent tanga, perquè corrent se’t fiquen a dins. I vas amb el top, que se’t veuen totes les tetes i tot. I és clar, és una mica violent, la veritat”. El seu testimoni, i molts d’altres recollits a l’estudi, evidencien que els canvis físics que experimenten les joves, sobretot les de primer de secundària, l’arribada i la gestió de la regla i el tipus de roba esportiva impulsada pels clubs són factors determinants en la presa de decisió de deixar de fer esport federat.
En declaracions a EL TRIANGLE, la doctora Montse Martín-Horcajo, investigadora del GREAF i coordinadora de l’estudi juntament amb Anna Puig-Ribera, confirma que “els canvis corporals de les noies són un tema que no s’havia tingut gaire en compte en el món de l’esport. Es pensava que eren més passives que els nois o que no tenien prou referents esportius femenins”. En canvi, gràcies a l’estudi, s’ha evidenciat que “no s’ha pensat gaire en l’impacte d’aquests canvis corporals en la pràctica esportiva; com els afecten i com pot ser un detonant per deixar l’esport. Aquí hi ha la pressió estètica”.
Reafirmant aquesta pressió estètica, una nadadora federada manifestava que “durant les sessions de treball vaig començar a agafar inseguretat amb el meu cos, i per fer natació, has d’anar a depilar-te les cames, vigilar com ets, i va arribar a un punt que no em sentia còmoda en el moment d’estar allà amb tothom i ho vaig deixar”.
Montse Martín-Horcajo, que va participar en els grups de discussió, destaca que no va ser fàcil que les noies abordessin l’impacte dels canvis corporals en la pràctica esportiva o com els afectava la regla en els entrenaments o la competició. “Quan fèiem els grups, havíem de treure el tema. Encara els fa vergonya. Els ho havia de preguntar directament”. A mesura que avançava la conversa i agafaven confiança, “es veia que aquest tema està bastant en l’origen del problema i és força omnipresent”. Segons la investigadora del GREAF, “moltes de les noies entren al club amb 10 anys sense tenir pit. Entre els 12 i els 13 anys, els creixen els pits, tenen la regla, i els afecta la visibilitat d’aquests canvis”. En relació amb la menstruació, es mostren més preocupades per tacar-se la roba esportiva que no pas pel dolor que els pugui generar, segons explica Martín.
L’impacte d’aquests canvis, tant amb els companys d’equip com amb els entrenadors, és un factor que condiciona molt les noies. Segons exposa la doctora de la Universitat de Vic, les jugadores més condicionades per aquests aspectes són les que són una minoria al seu equip o al seu club. “Moltes viuen en ambients molt masculinitzats i pateixen bullying per part dels nois. Els canvis corporals, de fet, alimenten aquests assetjaments per part dels nois, i ens ho comentaven a les sessions”. Entre les experiències que narraven, hi havia relats com que “em deien que tenia molt cul quan jugava a futbol, i quan corria em miraven el cul, i no m’agradava”, o bé “no estava del tot segura amb el meu cos, i en estar a la piscina m’havia d’exhibir i no m’agradava”.
El foment dels equips mitxos quan no hi ha prou noies per formar un equip femení s’ha vist com un element negatiu en aquest estudi. D’acord amb els testimonis recollits, s’ha evidenciat que cal millorar la gestió d’aquests equips formats per nois i noies adolescents per part dels clubs. La Montse Martín-Horcajo proposa que els clubs “tinguin més cura en integrar les noies als equips mixtos”. El fet de no tenir vestidors femenins i haver-se de canviar tots junts ja és un element que afecta les noies, i no s’ha tingut en compte.
Un altre repte que s’haurà d’afrontar és la roba esportiva femenina. “Quan els comença a créixer el pit, quan hi ha aquests canvis físics, la vestimenta influeix. En el cas de la natació o el ciclisme, la roba és molt cenyida al cos, i això afecta de forma predominant a les noies d’entre 12 i 16 anys”. La solució implica escoltar-les i, com diu una d’elles: “S’haurien de fer uniformes per a les nenes, en què la part del pit fos més adaptada a la persona. Triar la mida que vols”.
*Pots llegir l’article sencer al número 1577 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
