S’han complit dos mesos llargs des que el vicepresident econòmic del FC Barcelona Eduard Romeu va presentar la seva dimissió, que es va produir immediatament després de la classificació de l’equip blaugrana per als quarts de final de la Champions, fet que en aquell moment alguns van interpretar com una fita quasi històrica, com una autèntica gesta. El mateix Xavi va aprofitar l’heroïcitat d’eliminar al Nàpols a vuitens per desafiar al lobby guardiolista. Per descomptat, de manera precipitada i injustificada, en una reacció no gaire allunyada d’aquesta línia erràtica i desdibuixada de la seva trajectòria a la banqueta.
Un evident contrast entre l’eufòria futbolística, liderada per Xavi i secundada pel president Joan Laporta en aquell moment, i el gest antitètic del màxim responsable econòmic de sortir corrents sense cap raó aparent, molt menys la d’haver trobat una feina després que l’acomiadessin d’Audax, l’empresa que li va pagar l’aval perquè pogués aprofitar-se de trepitjar la llotja del Camp Nou.
Alguna cosa va percebre el vicepresident econòmic, algun tipus d’alarma que li va impulsar a escenificar un adeu edulcorat amb abraçades, enhorabones mútues i aquesta pinzellada emotiva a la qual tanta afició li ha agafat Laporta amb l’edat. El senyal va ser, segons l’entorn de Romeu, que definitivament el club entrava en una barrina impossible de rectificar malgrat haver complit, almenys en la Champions, amb el compromís pressupostari d’aconseguir els quarts de final. Si a Xavi li va semblar una proesa va ser perquè en les dues temporades anteriors s’havia estavellat en la fase de lliga i també en l’intent posterior de conquerir l’Europe League, en aquesta segona competició de manera estrepitosa i, fins i to,t amb una vergonyosa invasió d’aficionats visitants com davant l’Eintracht Frankfurt.
A Romeu, en canvi, li va servir per a anar-se’n amb la seva quota del treball fet, perquè del que es tractava era de consumar la part que li corresponia del pla de viabilitat pactat amb LaLiga referida al control de les seccions, la reducció de la massa salarial i els diners previstos de la UEFA per estar entre els vuit millors del campionat.
Medalles, tot cal dir-ho, amb més artifici que veritable mèrit, perquè els límits els havia fixat la mateixa patronal que dirigeix Javier Tebas i el club no tenia més remei que complir-los. O almenys intentar-ho, perquè a l’hora de la veritat, el desequilibri va tornar a produir-se a causa de les falses promeses de vendre Barça Studios i perquè, malgrat l’esforç de contenir els costos d’algunes partides, en unes altres, les que estan subjectes a l’última paraula o la voluntat del president, la despesa ha continuat augmentant.
Romeu va entendre que intentar conduir Laporta per la senda de l’austeritat i el sentit comú era una missió impossible després d’haver dilapidat 1.000 milions de beneficis en palanques sense haver resolt, al contrari, la situació econòmica i financera, que avui és indubtablement pitjor que l’heretada, pandèmia inclosa.
El rumb coll avall cap al col·lapse no l’hauria evitat ni guanyant la Champions ni classificant-se -un altre fracàs- per al Mundial de Clubs de la FIFA, que garantia 50 milions extra mínim. Eduard Romeu, a més, comptava amb l’oposició activa i el recel de l’única persona de confiança de Laporta en matèria econòmica, Ferran Olivé, el tresorer que actua en lloc de gerent per a tot mancant una estructura solvent i professionalitzada.
De fet, Romeu no era consultat recurrentment en una matèria tan delicada com l’econòmica i, si intentava alçar la mà i la veu, el que pogués dir a Laporta li entrava per una orella i li sortia per una altra. A més d’estar a males, molt males, amb Olivé, el seu únic moment de glòria era actuar de contacontes fantasiosos i imaginaris a les rodes de premsa o assemblees. A això s’havia reduït el seu paper després que, en acabar la vigència de l’aval del primer any, l’avalador de veritat, José Elías, ja s’havia cansat de no pintar res i el càrrec d’Eduard Romeu era prescindible més enllà que Laporta no podia fer-lo fora, encara que sí que degradar-lo a soldat ras de la junta.
Per aquestes raons, Joan Laporta no necessita, no vol ni cerca un vicepresident econòmic, de la mateixa forma que ha prescindit d’un CEO, d’un director financer i d’un gerent. Laporta s’ha desfet de qualsevol estructura seriosa de treball, control i fiscalització que pugui mantenir al club dins d’una operativitat i estabilitat confortable i a temps d’evitar a cada tancament de la temporada una mitjana de 200 milions de pèrdues assegurades.
A l’actual exercici s’arribava ja amb la imperiosa necessitat de presentar beneficis ordinaris, ni que fossin mínims, com es va aprovar en el pressupost presentat a l’assemblea, després de recórrer a palanques (1.000 milions) per cobrir un greu dèficit estructural recurrent en els exercicis 2021-22 i 2022-23.
Tampoc serà possible aquesta temporada perquè la figura volàtil de qui ha sigut vicepresident econòmic fins fa dos mesos ja fa temps que s’havia desentès dels cops de volant, capritxos i compulsió de Laporta pels fitxatges en contra de la realitat d’un club que porta gastats més de 300 milions que no tenia a satisfer la fam insaciable de Jorge Mendes, Pini Zahavi, André Cury i altres agents de la seva confiança.
Ningú de la junta opta tampoc a rellevar Eduard Romeu pel que implica el càrrec de submissió i de comediant en funcions amb la finalitat d’engalipar al barcelonisme, en cap cas amb galons per aplicar un criteri o decisions que puguin irritar al president, sobretot si són assenyats, ajustats i a favor dels interessos del club i no tan pròxims o col·laterals a la figura del president.
Per si algun inversor estava interessat a aprofitar la ganga de Barça Studios, que segueix a la venda per 160 milions, traure el cap a la cúpula del Barça actual i asseure’s a la taula només amb el president, envoltat d’executius de molt baix rang, sense ningú més que ofereixi sensació de coneixement i experiència econòmics, i amb un rastre financer com el de Laporta, que ja va perdre 47,6 milions en el seu anterior mandat, va enterrar al Reus i ara ja acumula proeses com haver batut el rècord mundial de despeses l’exercici passat amb 1.160 milions, és per a sortir cames ajudeu-me com estan fent des de fa mesos. Laporta s’ha convertit en el millor repel·lent per a qualsevol inversor, en el blanc fàcil dels patrocinadors com Nike o Spotify, i en el paradís per a qualsevol prestador.
Caldrà veure si, ara mateix, aconsegueix els 100 milions de crèdit que cerca desesperadament per maquillar uns comptes impossibles d’arreglar o si acaba renegociant amb Goldman Sachs a la vora de la conversió imminent en SA o de la presa del control de la gestió per part dels seus creditors financeres. Arribarà un moment en què fins i tot el deute arribarà al seu límit.
