Per més explicacions que pugui continuar donant avui l’excomissari José Manuel Villarejo, que a més s’ha convertit en una mena d’estrella mediàtica del paper indecent i vergonyós de la policia patriòtica espanyola, el veritable origen de la persecució a l’expresident del FC Barcelona, Sandro Rosell, no acaba d’esclarir-se ni de justificar-se amb aquest acarnissament i desproporció entre el rol polític de Rosell i el càstig rebut per part de l’Audiència Nacional. No només per patir l’injust empresonament preventiu de dos anys a títol personal, també pel cas Neymar, l’hostilitat d’Hisenda contra la junta i els jugadors i la ferocitat, reconegudament inventada, contra la vicepresidenta econòmica del Barça Susana Monje, entre altres fronts.
Transcorregut un termini prudencial de temps entre les noves revelacions de Villarejo, realitzades en un cara a cara amb Sandro Rosell emès per RAC1 aquest dimarts, costa d’entendre que els directament al·ludits, com Jordi Cases, el soci del Barça que va signar la querella original del cas Neymar, o l’actual president del club, Joan Laporta, no hagin desmentit, aclarit o puntualitzat continguts veritablement sensibles que situen a tots dos en el centre d’aquesta diana que va facilitar i va permetre aquell martiri públic i judicial contra Rosell, en el marc de l’operació Catalunya, des de les clavegueres de l’Estat i la guerra bruta contra l’independentisme.
Donar el silenci i la callada per resposta per part de tots dos, després d’haver sigut assenyalats de forma tan directa i explícita per Villarejo, revela fins a quin punt els implica objectivament, deixant entreveure, a més, un col·laboracionisme descarat i cínic per motius que res tenien a veure amb la tapadora de la defensa dels interessos del club.
Villarejo va dir que Jordi Cases va poder arriba a colar una querella tan infundada com temerària a l’Audiència Nacional gràcies al suport logístic i fons reservats del Centre Nacional d’Intel·ligència, per descomptat protegit pel govern del Partit Popular de l’època a partir del moment que, efectivament, el Barça, que ja liderava el futbol mundial amb Messi, aconsegueix robar Neymar al Reial Madrid. Malgrat el seu tarannà i admès independentisme, Cases va ser, segons aquesta versió -no negada ara com ara- un peó manejat pel CNI i pel sindicat Manos Limpias, de marcat tarannà ultradretà. Abans que això, Rosell ja havia sigut sotmès a un estricte marcatge i assetjament des d’aquesta policia patriòtica, també exposat i detallat per Villarejo sobre la base d’informació de caràcter confidencial -una altra cosa és que fos certa- facilitada per l’entorn de Laporta el 2008. Concretament, pel cap de seguretat del club, Xavier Martorell, i per Método 3, l’agència de detectius a la qual Martorell ordenava espiar directius, socis, jutges, núvies i companys del president, jugadors, polítics i alts càrrecs amb despeses pagades pel FC Barcelona.
De fet, a Rosell ja se l’havien carregat abans fins i tot de l’esclat del cas Neymar perquè, coincidentment, els interessos concrets de la Policia Patriòtica d’erosionar l’independentisme a còpia de fer caure peces com la del president del Barça, eren els mateixos de l’oposició laportista contra la candidatura guanyadora de les eleccions del 2010, encapçalada per Sandro Rosell, i, més tard, per la continuista de Josep Maria Bartomeu. I eren igualment interessos coincidents, d’altra banda, amb la larvada i arrelada ansietat del Reial Madrid per acabar amb l’era Messi d’una vegada per sempre, ferit de mort futbolísticament amb el fitxatge de Neymar i la possibilitat de prolongar el regnat blaugrana amb una davantera amb Messi, Neymar i Suárez. Amb els antecedents ara revelats no és possible imaginar que la querella de Jordi Cases, per exemple, s’obrís pas a l’Audiència Nacional, que va haver de declarar-se incompetent al cap d’uns mesos, sense l’empenteta de la llotja del Bernabéu.
Rosell sap que darrere de les mogudes que inicialment el van obligar a dimitir el 2014, més tard el van metrallar a querelles i, finalment, el van empresonar per la decisió parcial i incomprensible d’una jutgessa que es va guanyar un ascens al Suprem a canvi de caçar independentistes catalans, hi ha alguna cosa més que la sola repressió de l’independentisme.
La pregunta que Rosell no li va fer a Villarejo en aquest cara a cara va ser per què, si la policia patriòtica havia de perseguir objectius clau de l’independentisme, mai es va plantejar actuar contra Laporta que, a més d’haver excitat i capitanejat el posicionament sobiranista del Barça, va fundar un partit polític inequívocament sobiranista. La resposta la té el mateix relat de Villarejo, segons el qual va ser el laportisme el qui, descaradament, va contribuir a perseguir Rosell col·laborant amb la fosca actuació de les clavegueres de l’Estat i el qui, consta en els seus informes, també va assenyalar al cap de poc que Rosell no era l’enemic, malgrat la qual cosa el CNI no va cessar d’anar per ell fins a abatre’l.
Com va dir Villarejo, “n’hi ha prou que t’obrin una investigació per blanqueig de capitals perquè t’arruïnin la vida”. Laporta, que se sàpiga, no sols ha sigut un intocable per al CNI, tampoc Hisenda s’ha posat mai a revisar les seves liquidacions, mentre que Rosell porta un munt de querelles guanyades i més de 70 inspeccions fiscals des que va ser elegit president del Barça.
A Rosell se li continua escapant si hi ha algú més, igual de poderós, que hagi pogut moure tants fils en contra seva, com el CNI, la judicatura, la llotja del Bernabéu i el laportisme…
Rosell continua buscant mentre un periodista dels que presumeixen de ser objectiu i no laportista com Sique Rodríguez es despenja afirmant que pel bé del barcelonisme és millor que no se sàpiga qui va estar de veritat darrere de la querella de Jordi Cases. Al·lucinant, venint de qui fa anys que viu de la fama d’haver destapat un presumpte cas, escandalós, d’enviament de mitja dotzena de tuits de mal gust. Un altre que també calla.
