Des del començament de la campanya presidencial de Donald Trump, el 2015, hi ha hagut una preocupació pública per saber si el feixisme, és a dir l’espantosa ideologia de Hitler i Mussolini, ha renascut als Estats Units. Tot i això, els debats sobre el feixisme als Estats Units tenen gairebé un segle d’antiguitat. Harry Sinclair Lewis (el primer escriptor nord-americà a obtenir el Premi Nobel de Literatura, el 1930) va publicar el 1935 “It Can’t Happen Here” (Això no pot passar aquí) una novel·la distòpica en què planteja si el feixisme podria passar a Estats Units. No oblidem que historiadors com Robert Paxton afirmen “que el fenomen més antic que es pot relacionar funcionalment amb el feixisme és nord-americà: el Ku Klux Klan”.
A Europa, bressol del feixisme i on en major o menor mesura tots els països van tenir o tenen sectors feixistes, no ens plantegem que cal un debat clar i obert de l’origen i les causes. Aquest debat no s’ha de limitar al món acadèmic, s’ha d’estendre a tots els nivells de ciutadania i sempre amb una participació àmplia d’experts i polítics. A mesura que el debat sobre el feixisme torni a la palestra, el primer tema a analitzar hauria de ser indagar els motius del seu ressorgiment tan generalitzat. En aquest sentit la recent incorporació del partit Chega a Portugal com a grup fort d’extrema dreta ha estat el darrer senyal d’alarma. Aquest tipus de recerca social podria revelar aspectes fonamentals sobre la mentalitat, la cultura i els valors polítics occidentals i com triem representar-los a nivell polític. Tot això, sense oblidar que en els darrers anys han aparegut una gran quantitat de llibres que oferien profecies sobre la possible quan no imminent desaparició de la democràcia.
Per a alguns, el problema té poc a veure amb les deficiències inherents de les institucions democràtiques del país i les normes de funcionament. Per altres, la crisi va ser obra de forces sinistres que buscaven soscavar la democràcia. Però les preguntes són més simples: com etiquetar i definir els enemics de la democràcia? com explicar el seu creixent suport a les urnes que estem observant? No falten els qui ho atribueixen a les dècades de globalització econòmica que va provocar una desigualtat econòmica cada cop més extrema, tant dins dels Estats Units com a nivell internacional, i especialment entre els països del Nord i el Sud Global. Molts van argumentar que això segurament provocaria una reacció populista global que seria l’avantsala del ressorgiment del feixisme. La crisi financera del 2008 i la crisi del deute sobirà europeu van amplificar el problema. Molts crítics de la globalització van advertir que els nuclis polítics s’havien tornat massa tecnocràtics, massa tancats als processos democràtics, és a dir, massa aïllats del poble.
De fet, gran part del debat sobre el feixisme que va esclatar després de la victòria de Trump i darrerament a Europa, ha servit per plantejar una discussió més àmplia sobre el que constitueix una democràcia pròspera. En quina mesura les amenaces a la democràcia són externes als països i en quina mesura la culpa es pot atribuir a les deficiències democràtiques internes dels sistemes polítics dels països? Podríem pensar que el discurs del feixisme és una manera de reflectir la creixent desigualtat socioeconòmica provocada per les polítiques neoliberals?
No falta qui ha proposat que el feixisme pot ser vist com el test psicològic de Rorschach, que ens permetria veure el que afecta les nostres societats. Durant les èpoques de crisi, quan el món esdevé estrany i inefable, tenim la necessitat de tornar al passat per comprendre la confusió del present i trobar significat a la història. ¿Com saber si el que va passar amb l’elecció de Trump, amb l’atac al Capitoli del 6 de gener del 2021 o el triomf dels partits d’extrema dreta a Europa no són fenòmens aleatoris o són causals?
Qualsevol que estigui preocupat per la democràcia ha de prendre seriosament les forces que li són hostils: tendències a la divisió política i territorial o posicionaments davant de conflictes internacionals. Les guerres d’Israel-Gaza i Rússia-Ucraïna són un exemple actual de com aquestes situacions generen divisió dins i fora dels partits. En lloc de permetre que les pors distorsionin la política, com probablement passarà en el debat sobre el feixisme, l’objectiu ara hauria de ser serè, transversal, sense frens ni traves per poder seguir endavant amb l’esperança de construir una societat millor per a una nova era.
