Comença una campanya electoral farcida de mentides i de trampes

La dura pugna entre Esquerra i Junts per obtenir la primacia dins del segment independentista fa que els seus candidats desbarrin amb promeses impossibles

El candidat de Junts ha muntat el quarter general de la seva campanya a la Catalunya Nord

Els candidats independentistes del 12-M han començat una de les campanyes més tramposes que es recorden. Sense res de nou a oferir, les propostes estrella dels principals partits es basen a llançar brindis al sol, però res tangible. Els candidats sacrifiquen la gestió per l’espectacularitat i, de vegades, per l’espectacle. És una campanya de trampes, mentides i una mica d’imaginació, amb la tornada al llenguatge i a les propostes de l’època dura del procés.

Els partits independentistes han reprès amb una inusitada energia les seves particulars picabaralles, intentant delimitar l’abast del tauler electoral. Tant el candidat d’ERC, Pere Aragonès, com el de Junts, Carles Puigdemont, han escenificat diverses compareixences per anunciar a so de bombo i platerets suposades propostes que prometen materialitzar la pròxima legislatura. Ni l’un ni l’altre es donen per vençuts i tots dos visualitzen que la independència de Catalunya està molt a la vora, aliens a les seves pròpies limitacions i obviant els reiterats incompliments de promeses similars que ja van fer en el passat.

L’actual president, Pere Aragonès, va escenificar una compareixença al Senat que no va convèncer ni els seus. La consigna a les files republicanes és repetir fins a dir prou que l’única proposta de futur és la seva, la d’un “referèndum pactat”, i això va portar Aragonès a la cambra alta. El doble motiu d’aquesta iniciativa va ser marcar perfil propi i contrarestar les periòdiques compareixences de Puigdemont en públic oferint titulars sensacionalistes. Aragonès va repetir diverses vegades la seva promesa de tenir el referèndum pactat a l’abast de la mà, afirmació que també va subscriure la seva segona, Laura Vilagrà. Els motius són de pes: ERC va aconseguir els indults i va contribuir en bona mesura a fer aprovar la llei d’amnistia. Pel camí, l’històric partit va arrencar algunes presumptes concessions, com la negociació d’un pacte fiscal, el traspàs de la gestió de la zona marítima per part dels Mossos d’Esquadra o el control de fronteres al port de Barcelona i a l’aeroport del Prat. Per tant, el referèndum està molt a prop, digui el que digui el Govern espanyol. Una mentida que, malgrat que es repeteixi mil vegades, està lluny de fer-se realitat.

No hi ha res lligat ni ferm, però el candidat republicà ho ven com a assoliments d’ERC arrencats al PSOE. La seva pretensió és poder oferir un perfil polític més alt que Junts i guanyar-li la partida a Puigdemont. En realitat, Esquerra ha insinuat la possibilitat de rebutjar els pressupostos de Pedro Sánchez si el Govern central no aplana el camí per a un referèndum. La debilitat del president espanyol el fa especialment sensible a aquesta mena de pressions. I els estrategs d’Esquerra apretaran per aquest costat. Estan disposats a deixar en la cuneta el PSOE si no es compleixen les seves exigències. Almenys, com un avís per a navegants del que pot passar: convertir la legislatura espanyola en un infern per a Pedro Sánchez.

A Junts, els vents que bufen són similars: els de Puigdemont ja van avisar del que poden fer en derrocar la primera versió de la llei d’amnistia. Van votar en bloc alineats al costat de PP i Vox, i ho continuaran fent si Pedro Sánchez no es doblega als seus desitjos. La política catalana té una moral molt laxa.

El globus inflat d’Anna Navarro

Puigdemont també ha venut ja diverses coses que sonen a trampa. En primer lloc, va presentar la seva número dos de la candidatura, l›executiva Anna Navarro, com una crac de les finances, vicepresidenta d›una companyia capdavantera de Silicon Valley, Procore Technologies, i la dona més influent del món en el sector de les telecomunicacions. Aquesta informació ha de ser posada en quarantena, perquè Navarro no és vicepresidenta de la multinacional, no està a Silicon Valley i, a més, no és una crac de les finances. És més: va arribar a la companyia el 2021 i l’any passat Procore Technologies va tenir unes pèrdues d’una mica més de 200 milions de dòlars sobre unes vendes de 960 milions.

Puigdemont també va vendre una altra moto quan va presentar la seva llista més transversal que mai, quan els partits que van escenificar el seu suport a l’expresident ja s’havien presentat amb Junts en anteriors comicis. Res és el que sembla a les rodes de premsa de Puigdemont. L’empresari Jordi Roset, propietari de Petrolis Independents, empresa que cotitza a l’independentisme, es va atrevir a criticar el candidat de Junts: “A mi, en Puigdemont m’ha enganyat tal com han fet la majoria de polítics processistes. El referèndum de l’1-O era vinculant i encara estic esperant que es faci efectiu el seu resultat després de més de sis anys. Jo no tinc por ni construeixo relats, constato realitats”.

L’última boutade de Puigdemont ha estat anunciar que tornarà a Catalunya per a la investidura del pròxim president. A les files de Junts s’afirma que si aleshores no està en vigor la llei d’amnistia, l’expresident no trepitjarà territori català pel temor a ser detingut i empresonat. L’anunci té una segona càrrega de profunditat: va avisar que, si no és elegit president, abandonarà la política activa. Encara que en alguns sectors de Junts el defensen aferrissadament, en un ampli segment de l’independentisme la desaparició de Puigdemont es veu com un alleujament, perquè en els últims anys ha transmès la idea que Puigdemont viu i treballa per a Puigdemont, no per al partit que el va recolzar incondicionalment. Des dels sectors crítics se li retreu que un anunci com el que ha fet denota poc tarannà democràtic, ja que demostra que no sap perdre.

El que s’ha traslluït fins ara són les trampes dels principals actors polítics de l’independentisme. I per què són, precisament, els dirigents sobiranistes els que mouen fitxa i no els constitucionalistes? Perquè necessiten tensionar l’ambient i despertar el seu electorat. L’independentisme no només competeix entre si, sinó també amb l’abstenció. Per treure un resultat mínimament honrós, tant Puigdemont com Aragonès necessiten que es mobilitzin els seus possibles electors.

Durant els últims mesos, el debat rei en tots els fòrums sobiranistes era el de combatre l’abstenció. “Els profetes de l’abstenció farien bé d’explicar el seu full de ruta. Que el nacionalisme espanyol guanyi la Generalitat i ens residualitzi, fins que estiguem tan ofegats que votem a qui ens prometi qualsevol engruna nivell anys 80. Quina necessitat d’autolesionar-nos”, alertava Miquel, de la plataforma CNI Catalunya. També sosté que “l’abstenció és la manera més tonta de perdre”. Aquest conegut activista té clar que Puigdemont és un «màrtir» i ho justifica dient que hi va haver més traïdors després amb la revolta de Tsunami Democràtic el 2019. A més, diu que no va enganyar a ningú, sinó que “se’l van intentar carregar políticament amb la traïció del 30 de gener del 2018”. És a dir, amb la investidura fallida.

“Jo tinc tan meridianament clar que votaré el president Puigdemont que no entenc aquesta dèria de tants catalans de complicar-se la vida amb experiments”, assegura Miquel a les xarxes. Alerta, a més, que “cada vegada que Junts critica ERC, l’independentisme perd 500 vots. Fan molta grima”, i per això recomana: “Calma, juntaires empedreïts. Tenint el president Puigdemont és estúpid criticar ERC. El que heu de fer és preparar la casa per a l’huracà Puigdemont i no entretenir-vos a criticar l’esquerra carrinclona”.

Puigdemont fa la guerra pel seu compte. Vicent Partal dissenyava un panorama inquietant el 7 d’abril passat, en escriure al seu digital Vilaweb que aquestes “no són unes eleccions normals, regulars, com qualsevol altres”. I aprofitava per assegurar que “Puigdemont ha tingut de manera simultània dos instruments polítics actius: el seu partit, Junts, i el govern legítim de Catalunya, encarnat finalment en el Consell de la República”. Confondre el Consell de la República, on només compten els amics de Puigdemont, amb el “govern legítim” és poc menys que una aberració política mancada de qualsevol fonament lògic i democràtic. Però denota l’univers paral·lel en què s’ha instal·lat el cercle més proper al candidat de Junts.

Partal diu que Puigdemont “ha fet una aliança amb set partits petits que li serveix per escenificar-ho”, i acaba reconeixent que és una llista “de Junts, clarament renovadora del seu partit, amb moltes cares joves, però això no és cap front, no és cap moviment, no va més enllà”. L’editor col·loca a Puigdemont en un nivell similar al messies que pot salvar Catalunya: “Caldrà veure, doncs, quina campanya fa Puigdemont i on posa l’accent. Sense perdre de vista, però, que d’entrada té a favor un factor que no té ningú més: adopti la posició que adopti, digui què digui i faça el que faça, per als espanyols, i per als europeus, ell encarna l’octubre del 2017 i significa per tant la confrontació. I, en conseqüència, la seua derrota o la seua victòria no es llegiran enlloc en clau de persona o de partit i prou, sinó en clau nacional”.

En realitat, Carles Puigdemont es va posar al capdavant de la candidatura perquè les enquestes donaven a Junts poc més de 20 escons, cosa que hauria suposat l’enfonsament definitiu del projecte postconvergent. Amb Puigdemont al capdavant, el partit ha remuntat a les enquestes, però està per veure si pot acostar-se a ERC o si una part important dels seus vots se’n van cap a altres opcions, com Aliança Catalana, de Sílvia Orriols, o fins i tot Alhora, de Clara Ponsatí.

Un activista a qui s’escolta amb atenció als fòrums independentistes, Albert Pereira, arremetia contra Puigdemont quan aquest va assegurar que “em presento no per gestionar una autonomia ni per fer de gestor d’una administració estatal. Em presento per culminar el que vam començar el 2017. És la responsabilitat que vull assumir”. L’activista li respon que “el màxim responsable de no culminar el 2017 (per incompareixença ) diu que ara que sí que culminarà, però que –ai las!– ‘no es donen les condicions’… que sí que hi havia el 2017. Credibilitat zero”. Pereira radiografia després la naturalesa oculta de la campanya electoral: “Puigdemont parla de ‘culminar el que es va començar el 2017’. Aragonès es va comprometre a ‘culminar la independència’ quan va ser investit. Junts i ERC s’assemblen fins i tot en la semàntica”. Per entendre’ns: trampes, mentides i una mica d’imaginació.

*Pots llegir l’article sencer al número 1572 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE

(Visited 191 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari