Investigador sobre conflictes armats, terrorisme i acció humanitària. Col·labora amb el Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Ha fet recerques sobre conflictes armats, també a la Franja de Gaza i Cisjordània. És autor de La guerra contra el terror. Ara publica ¿Quién arma a Israel? (Icaria).
Qui arma Israel, doncs?
En termes quantitatius i també qualitatius, es pot dir que, sobretot, els Estats Units, a molta distància de qualsevol altre país. En qualsevol cas, quan parlem de militarisme solem entendre’l com referit a armes físiques, però hi ha molt més. El suport armamentístic és només un dels molts que se li donen a Israel, en termes politicomilitars, que són complicitats, acords comercials i empresarials, aliances… Els EUA són el gran padrí, però abunden les aliances amb altres països. A Europa destaca molt Alemanya, en tots els aspectes, inclosa la transferència física d’armament, tant venent com comprant. Perquè Israel també necessita vendre per alimentar la seva pròpia indústria. Entre els seus clients destaca molt l’Índia, seguida per l’Azerbaidjan i les Filipines.
Quin lloc ocupa Espanya en aquest mercat?
Ocupa un lloc baix quant a volum econòmic, d’exportació d’armes, les que van d’Espanya a Israel. La seva posició és molt més significativa en importacions i acords comercials entre empreses espanyoles i d’Israel, per accedir al mercat espanyol i també a tercers.
Parlant d’armes físiques, quines són fonamentalment les que es proporciona a Israel? Pesants, lleugeres, auxiliars… Totes?
De gairebé totes les categories, sobretot munició de tota mena. Recentment, Espanya ha exportat vehicles a Israel per, després d’algunes modificacions, reexportar-los a les Filipines. Una operació de volum econòmic significatiu. Però hi ha també molta transferència de components, que s’utilitzen en la fabricació d’elements més grans. Fins i tot hi ha productes que s’exporten a Israel, es transformen i després tornen a importar-se a Espanya. Cal entendre que les exportacions i importacions, el que creua fronteres, és només una part del negoci total. Moltes armes israelianes són fabricades a Espanya per filials d’empreses israelianes o per empreses espanyoles amb transferència de tecnologia israeliana. Unes altres no tenen per què fabricar-se ni a Espanya ni a Israel. Es poden manufacturar en països tercers.
El fet de disposar d’armes nuclears, defineix Israel com un destacat falcó de l’armamentisme global?
No ho reconeix oficialment, però Israel és un dels nou països que s’identifiquen com a posseïdors de l’arma nuclear. El rol d’Israel en el mercat mundial d’armes és de primera categoria. En particular, de productes específics, com poden ser drons, míssils, llançacoets…, i fins i tot tancs. Per exemple, el míssil Spike que té Espanya també està en una trentena de països dels cinc continents. Aquest producte, que es fabrica a Espanya a través d’una filial israeliana, també es fa a Alemanya. Els EUA van demanar a Israel que l’Spike fabricat a Alemanya pogués ser enviat a Ucraïna. Cosa a la qual, per cert, Israel es va negar.
Es pot traçar alguna línia vermella entre armes especialment nocives i les, diguem-ne, estàndards, o totes són igualment condemnables?
Sí, poden discriminar-se. Hi ha una crítica general a les armes israelianes pel seu valor afegit, en termes de tecnologia d’avantguarda i atractiu militar, perquè estan provades en combat. Aquest factor és molt important: és una cosa que es pot veure a les mateixes webs, a les botigues d’armes, a les fires. Tota fira com cal disposa de molts expositors de companyies israelianes, perquè els seus productes no estan només testats en laboratori, sinó també en combat. Això que des d’un punt de vista de drets humans pot ser una cosa horrorosa, des de la perspectiva militar té atractiu. Les armes israelianes disposen d’un valor més elevat, no només per la seva tecnologia associada, sinó perquè estan testades sobre el terreny. Entre aquestes n’hi ha algunes particularment controvertides, com els anomenats drons suïcides, que són portadors i munició: denominats loitering (rondador), detecten objectius i es llancen contra ells. Una cosa que, com bona part de les operacions militars, es fa amb intel·ligència artificial. Aquests drons solen operar en grup. Alguns són autònoms, decideixen per si mateixos un atac sense validació humana. Uns altres requereixen aquesta validació, però se sol fer cas del que suggereixen els robots.
Quines són les conseqüències que criden més l’atenció d’aquest apocalíptic desplegament d’armes a Gaza?
Costa trobar alguna similitud amb el desastre de Gaza. Per començar, respecte al volum de víctimes indiscriminades. Quant a sexe, edats…, la mortaldat relativa s’assembla molt als sectors de població en general. Sobretot moren nens, perquè a Gaza hi ha molts nens. Moltíssims dels atacs són indiscriminats. En un període de temps tan curt, en un espai físic tan reduït, costa trobar algun parangó en cap guerra del segle XXI. Crida l’atenció que la gent no pugui escapar-se. Tant l’abundància d’atacs indiscriminats com la impossibilitat de fugir són molt visibles, tothom ho sap. Una altra qüestió xocant té a veure amb els crims de guerra. Fins ara, la pràctica habitual ha estat: “Has comès un crim de guerra i m’ho negues; llavors intento provar que ha estat així”. En els primers mesos de l’operació, Israel feia el contrari: “Israel diu que cometrà un crim de guerra”, anuncia. Després passa alguna cosa semblant al que has anunciat i, des de fora, s’intenta reinterpretar el que va dir. El més difícil a l’hora de condemnar els crims de guerra és provar la intenció. En el cas d’Israel, si ho han dit és perquè creien que podien dir-ho. Crida l’atenció el que se li permet fer a Israel.
Per què, doncs, Israel amenaça, insulta i es mofa de l’ONU i de qualsevol que qüestiona la seva conducta? La seva patent de cors procedeix d’un victimisme ben greixat, de la seva condició de poble elegit de Déu, potser de l’encarnació del seu estat com un més dels que integren els EUA…? O de tot això i més alhora?
Resulta difícil respondre a això. Hi ha set o vuit arguments que es posen sobre la taula per intentar explicar aquest aval. Se’m podrien acudir contraexemples de cadascun. No solament és conseqüència d’un càlcul electoral. Fins i tot cal pensar que hi ha una cosa personal. Hi ha gent que decideix als EUA, avui i abans, que creia que havia de fer això, que era el correcte. Pressió, diners, poder… “No seré jo qui canviï les dinàmiques, perquè això tindrà un cost”, es pensa. A més, potser m’ho crec i, en tot cas, em convé…
Una cosa que encaixa amb els tambors de guerra que estan començant a sonar alt i clar?
Això pot ser, simplement, oportunisme. És el moment idoni per colar coses que fa un any eren impensables… La guerra d’Ucraïna ha estat l’ocasió. El rearmament que s’està propugnant no és només qüestió de negoci, és també política. Quan entregues armes a uns o a uns altres estàs dient: tu ets el meu aliat i tu no. Quan es parla de complex militar-industrial pot semblar una entelèquia, però en realitat existeix molt d’això. En llocs com Israel pot passar que l’empresari d’armes i el polític o el militar d’alt rang siguin la mateixa persona. No és només corrupció, és part del sistema. La militarització de la política i de la societat israeliana és tan elevada que aquests assumptes es consideren normals.
Diu Martín Alonso que assistim a una “israelització” a escala global. Comparteixes la idea?
Israel és un model no només en les armes, sinó en la manera d’utilitzar-les, el control de poblacions, la vigilància… Model en moltes maneres de fer. Cosa que per a països que tenen minories estigmatitzades i reprimides els resulta atractiu, com a model que funciona. Les Filipines no només importen armes israelianes, sinó també maneres de fer. Al Marroc també li interessa. En els murs fronterers, inclòs el dels EUA amb Mèxic, la marca israeliana figura per tot arreu. Tot això, Israel ho sap, ho ven i ho utilitza com a instrument de relacions internacionals. L’acostament de països àrabs a Israel no és només conseqüència de la pressió dels EUA, sinó una manera d’accedir al seu model. La contundència repressiva d’Israel amb la població palestina es veu amb interès en molts països.
