L’Acord del Vernet és un altre dels muntatges de Carles Puigdemont

La suposada transversalitat de la llista que encapçala l’expresident és una ficció, ja que aquests partits ja donaven suport a JxCat a les eleccions del 2021

Carles Puigdemont, en l’acte de presentació de les llistes de JxCat celebrat a Elna

El 12-M ha agafat als grans partits catalans preparats per afrontar el repte d’una campanya electoral electritzant. A mitjan mes de gener, els tres grans partits -PSC, ERC i JxCat-, ja van donar ordres als seus equips de buscar localitzacions de tanques publicitàries “pel que pugui passar”. No era segur un avançament de les eleccions, però entrava dins dels càlculs racionals de les cúpules de les tres formacions.

La decisió de Pere Aragonès de convocar els comicis per al 12 de maig va tenir, així, un doble sentit: en primer lloc, tractar d’agafar desprevinguts els rivals; en segon lloc, evitar el desgast d’un Govern en minoria absoluta durant un any en què no només se celebren també les eleccions europees, sinó que es culmina el procés d’aprovació de la llei d’amnistia. Els comuns, amb la seva negativa a donar suport als comptes d’Aragonès per al 2024, li van servir a ERC en safata l’opció de convocar eleccions anticipades i evitar aquest desgast. Els desprevinguts van ser, en aquest cas, els de Jessica Albiach.

En aquells moments, Carles Puigdemont ja tenia planificada una estratègia molt mesurada que tenia com a objectiu aparèixer com el revulsiu d’una campanya que en un altre moment no hauria tingut tanta importància. El líder de Junts va optar per posar-se al capdavant de la llista exclusivament perquè en pocs mesos espera que estigui llesta la llei que li permeti tornar sense por de ser detingut. Una vegada presa la decisió, va obrir la pantalla dels candidats que l’acompanyarien.

Tot ha estat una gran escenificació, des del discurs a Elna fins a la presentació dels aliats i la publicitat definitiva de les llistes electorals. Només li va sortir malament una cosa: les absències notables en el seu discurs d’assumpció del lideratge de la candidatura. A Elna no hi eren tres dels seus antecessors: Jordi Pujol, Artur Mas i Quim Torra. Per diversos motius, cap d’ells va anar a la Catalunya Nord a escoltar el candidat postconvergent. I tots tres ho van fer per motivacions ideològiques, encara que diferents. És un mal inici d’una candidatura que vol presentar-se com a transversal.

Durant els últims mesos, Puigdemont i el seu cercle més íntim van dissenyar el perfil d’una llista electoral per enlluernar. En aquesta llista van buscar l’equilibri entre faccions enemigues ideològicament i entre els extremistes i els gestors moderats que havien dissenyat la Catalunya de Convergència. Només hi havia un condicionant: arraconar el sector de la presidenta Laura Borràs, condemnada per corrupció i cada vegada més aïllada a la cúpula del partit.

Els suports externs

No era una tasca fàcil. El 26 de març se signava l’Acord del Vernet, el compromís d’un grapat de grups independentistes per donar suport a la candidatura de Carles Puigdemont. Allà van escenificar el seu suport al líder plataformes tan diferents com Reagrupament, Moviment d’Esquerres de Catalunya, Acció per la República, Demòcrates de Catalunya, Alternativa Verda, Joventut Republicana de Lleida i Estat Català. Poca cosa nova hi havia sota les estrelles: totes, menys les dues últimes, ja havien concorregut amb Junts a les anteriors eleccions autonòmiques, per la qual cosa tot era una gran escenificació, una cortina de fum per projectar una imatge de transversalitat que no afegia res nou a la realitat de la llista postconvergent.

Les aliances amb aquestes plataformes, que sumen un nombre molt limitat d’activistes i a penes uns milers de vots, són el que es podria dir el vessant sud de l’estratègia de Puigdemont. L’aparició al seu costat de pretesos partits que li donen suport com el líder únic de l’independentisme és una maniobra de distracció. “Amb alguns d’aquests partits intenta captar un vot radical que se li pot escapar perquè molta gent està farta que li menteixin”, diu a EL TRIANGLE un dirigent de Junts.

La candidatura de Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll, i la seva Aliança Catalana suposa un contratemps per a Puigdemont, perquè una força emergent amb discurs fàcil i de gran importància en el seu feu li pot suposar una baixada important a les comarques gironines que el deixi als peus dels cavalls. “Hi ha molt de vot que se n’anirà a Aliança com a càstig, però no només a Girona. A Lleida i a Tarragona, l’espurna d’Orriols està agafant també molt, i hi ha zones on pot haver-hi molt vot per a l’alcaldessa de Ripoll”, incideix la font citada.

L’altre vessant de l’estratègia de Puigdemont, el vessant nord, és trufar la seva candidatura de gestors que podrien haver estat puntals en els governs de Jordi Pujol. Així és com va fitxar a Anna Navarro com a número 2. La directiva de la multinacional Procore Technologies és una vella coneguda de Puigdemont i de l’independentisme. Va néixer a Olot, va estudiar Filologia Anglesa i va fer un postgrau a la Humbolt University de Berlín. El seu pare era cap de manteniment a la fàbrica de la multinacional Nestlé a Girona i, curiosament, aquesta va ser una de les empreses que es va deslocalitzar el 2017, en les dates del referèndum de l’1 d’octubre, motiu pel qual l’independentisme va fomentar un boicot als seus productes.

Després de treballar a l’aeroport de Barcelona per a British Airways, es va traslladar a Califòrnia, el 1992, on va muntar una empresa que va aconseguir contractes amb l’Ajuntament de San Francisco: The San Francisco Translating Company, especialitzada en serveis de traducció i internacionalització d’empreses.

A partir d’aquí, la seva carrera es va accelerar: va passar per Cisco Systems, Xerox, VMware, VeriSign, NetApp i Procore Technologies, on va aterrar el 2021. També és la màxima executiva de les ONGs Women in Technology i Women in Localization i té en el seu haver la Creu de Sant Jordi del 2021. La seva trajectòria li va permetre a Puigdemont simular un fitxatge d’última hora i de pes internacional. Però tot és relatiu. A l’staff de Procore Technologies no hi figura el nom d’Anna Navarro, que als Estats Units es fa dir Anna N. Schlegel: ni al “team” executiu de l’empresa ni al “board” de directors. Però sí que apareix a Fira de Barcelona, on va ser nomenada consellera fa un any. Alguna cosa hi ha tingut a veure el fil directe de Puigdemont amb Pau Relat, el màxim executiu de Fira, i el pacte de la Cambra de Comerç de Barcelona (aleshores en mans de Mònica Roca, la representant de la candidatura Eines de País, de l’ANC) amb Ajuntament i Generalitat. Navarro es va sumar a la cúpula de Fira en substitució de Pedro Fontana.

El treball del curiós fitxatge de Puigdemont no es queda aquí: en el seu currículum consta com a vicepresidenta de Globalització de Procore des del maig de 2021. Va ser el seu any de glòria. A més d’obtenir la Creu de Sant Jordi, el març del 2021 va assumir el càrrec d’assessora tècnica lingüística en l’avaluació sobre tecnologia i plataformes per a la Plataforma per la Llengua. El Govern també la va introduir, el juny d’aquell any, després del pacte de Junts i ERC per a la formació del Govern, com a membre del consell assessor del Diplocat.

A Suïssa va ser fitxada per Jordi Cuixart, emigrat al país helvètic el 2021, per formar part del patronat d’Auba Catalan Culture Foundation, una entitat que oficialment “promou la cultura, la llengua i la identitat catalanes al món a través de la innovació, l’emprenedoria, l’educació i la diplomàcia cultural”. El seu objectiu és “esdevenir el vaixell insígnia de la representació de la cultura catalana al món. Per aconseguir-ho, Auba desplegarà accions de màrqueting estratègic i de diplomàcia cultural per fer conèixer l’aportació catalana al patrimoni cultural universal”. Aquest objectiu és conseqüència, diu al seu portal, del fet que “la cultura catalana no té un estat propi que vetlli per la seva protecció i difusió (…). L’auba és el primer raig de llum que s’obre pas quan comença un nou dia”.

El patronat de la fundació explica molt clarament el tarannà de l’organització: Jordi Cuixart, Jordi Serra, Neus Torbisco, Anna Schlegel (en aquesta fundació utilitza el cognom de casada), Oleguer Serra i Montserrat Bellprat. Serra és un dels activistes acusats de formar part de la cúpula de Tsunami Democràtic, sota el pseudònim de Pare Carbasser. Es tracta, per tant, d’una íntima coneguda de la vella guàrdia de l’independentisme, encara que la seva operativitat se circumscrivia a llocs en els quals el seu perfil no es feia tan visible.

Una llista molt pensada

Fidel a aquest perfil, Puigdemont ha relegat els representants dels seus partits de la transversalitat als llocs de la cua i ha omplert els primers llocs de gent de la seva plena confiança. És una llista molt pensada. En aquesta estratègia, ha resultat beneficiat Toni Castellà, que ha passat del lloc 25 al 16. La lleialtat de Castellà, un dels ambaixadors del Consell de la República, per explicar el seu projecte al territori, és recompensada així amb un lloc en el qual té possibilitats de ser elegit diputat: el 2021 Junts va obtenir 16 diputats per Barcelona.

Puigdemont no vol sorpreses en un grup parlamentari que és possible que ell mateix presideixi. Per això, el sector de Laura Borràs ha estat literalment escombrat de les llistes. Francesc de Dalmases, el principal puntal de la presidenta de Junts, ocupa el lloc 18 de la llista de Barcelona (en 2021 va ser el 16è), mentre que Aurora Madaula i Cristina Casol ni tan sols hi apareixen. Joan Canadell, que ha flirtejat amb Borràs, també ha estat relegat al lloc número 17 (en les anteriors eleccions va ocupar el tercer lloc).

Desapareixen vells aliats conjunturals de Puigdemont, com Jordi Puigneró o Gerard Figueras, però es consoliden Josep Rull, Anna Erra, Albert Batet, Josep Rius, Judith Toronjo i Agustí Colominas entre els 10 primers. Gent de la seva confiança total. Judith Toronjo entra en la llista escalant llocs com a representant del sector jove, no endebades va ser secretària general de la JNC del 2019 al 2021. Amb això, el líder de JxCat vol promocionar una llista continuista de la política de Convergència, ja que tots ells, excepte Erra, provenen de les files de l’antiga CDC.

Jaume Giró, el candidat que podria projectar una imatge de més gestió, queda relegat al lloc 11, per acontentar sectors econòmics que no acaben de trobar racionalitat en el full de ruta independentista de Puigdemont. En contra seva hi juga la moderació dels seus plantejaments, incloent-hi l’oposició a l’unilateralisme preconitzat pels sectors durs del partit, i el fet que no era un pota negra de Convergència.

*Pots llegir l’article sencer al número 1571 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.

(Visited 427 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari