La temporada blaugrana hauria d’estar, com és habitual per aquestes dates, rabiosament emocionant perquè és ara quan es decideixen els títols, si l’equip ha fet els deures i arriba amb expectatives de conquistar-ne algun. Aquestes condicions es donen en certa manera al voltant de l’equip de Xavi, encara que d’un mode peculiar i subjectes a variables que han començat a descontrolar-se.
L’anomalia l’ha provocat l’anunci precipitat i en part inexplicable de Xavi, setmanes arrere, renunciant a seguir i al mateix temps aferrant-se al càrrec, admetent la seva incapacitat per a progressar amb aquest vestuari i, per una altra banda, volent demostrar el contrari. Entre el despit i la por del tècnic que, en el fons, va deixar tirat a l’equip quan més necessitava lideratge i direcció, el president ha reconegut que, en aquell moment, després de perdre a casa enfront del Vila-real, l’hauria destituït.
Què ha succeït perquè el mateix president digui ara que Xavi és la llum i el far que el barcelonisme necessita? Per què sospira, com la resta de la premsa i l’entorn, perquè canviï d’opinió i decideixi seguir en la banqueta? També resulta complicat d’explicar, però bàsicament respon a l’explosió conjunta de dos adolescents, Lamine Yamal i Pau Cubarsí, capaços de liderar i de canviar partits on els fitxatges de Joan Laporta i la ciència de l’entrenador semblaven fracassar.
En realitat, no obstant això, des del punt de vista de les opcions reals de cara a la Lliga, la diferència respecte del Madrid continua sent important, pot dir-se que fins i tot pitjor perquè les jornades passen i la distància es manté. En la Champions el fenomen també és destacable perquè l’eliminació del Nàpols en vuitens ha disparat una espècie d’eufòria que té a veure més amb el fet d’haver estat fora dels quarts de final des de fa tres anys que amb el paper de favorit del Barça en les apostes.
Així, l’escenari desfermat d’aquests dies previs al partit d’anada a París davant el PSG i el clàssic al Bernabéu, que marcaran sens dubte quinze dies clau d’aquesta primavera, el barcelonisme sembla estar preparat només per a l’èxit, les victòries i la celebració. Fins a l’extrem que ningú s’atreveix a posar les coses en el seu lloc i emfatitzar raonablement la dificultat de remuntar en la Lliga o de guanyar una Champions contra tot pronòstic, com si ser realistes o il·lusionar-se en la justa mesura del moment i de les circumstàncies fora un símptoma de derrotisme, abandó o, fins i tot, d’antibarcelonisme.
Bona part de culpa la tenen Xavi i Laporta per haver-li donat carta de naturalesa i de normalitat a una situació dependent en excés de cada resultat i de l’estat anímic col·lectiu que provoca. Laporta, sempre disposat a acomodar el relat al gust del consumidor, no pot passar en un mes i poc de voler destituir a Xavi a fer-li un monument i prostrar-se de genolls perquè es quedi un any més. No es tracta de penalitzar una actitud optimista i positiva, perquè això és compatible sempre amb la il·lusió. El perillós és haver elevat el llindar de les expectatives només per aprofitar fins a l’abús una bona ratxa de resultats, segurament perquè ni l’equip era tan dolent ni ara s’ha d’exigir a dos xavals que conquereixin el doblet de Lliga i Champions.
Donar-li a Ansu Fati el dorsal 10 de Messi per aprofitar l’estirada d’una jove promesa, i per la necessitat de tapar un gran error com va ser fer fora Messi, va ser, en el fons, una altra gran equivocació. El risc és ensopegar en la mateixa pedra, la qual cosa, per desgràcia, s’ha convertit en un senyal d’identitat del laportisme.
