L’any passat es va votar al Parlament Europeu la Directiva de Diligència Deguda de Sostenibilitat Corporativa que obliga a les grans empreses a la identificació, prevenció i disseny de mesures contra els efectes negatius de les seves activitats en el medi ambient i en els drets humans, com el treball forçós o el treball infantil, entre altres temes. Casualment amb el vot en contra del PP espanyol i Vox.
Sobre l’explotació laboral infantil, cada vegada es té més consciència d’això en els diferents països que són la fabrica del món, però no és suficient, perquè continuem veient imatges de nens treballant i explotats, la majoria d’ells en països subdesenvolupats.
Es xifra en uns 160 milions els menors que pateixen aquest tipus d’explotació, que intenta regular-se amb els Convenis 138 i 182 de la OIT. Aquests convenis han estat signats per 175 i 187 països, respectivament. El 138 no ha estat signat per Austràlia ni els Estats Units, entre altres, especialment per països d’aquest món subdesenvolupat.
Sempre ha existit l’explotació dels més febles, però la preocupació pel treball infantil creix al mateix temps que la Revolució Industrial comporta treballs infantils en empreses manufactureres, metal·lúrgiques o mineres, amb jornades extenuants, treballs perillosos i, evidentment, impedint qualsevol tipus de formació.
Durant el segle XIX es comença a legislar per a pal·liar aquesta desmesura, augmentant l’edat en què es pot començar a treballar, reduint les jornades laborals, regulant el tipus de treball a realitzar perquè no impacti en la salut, o mostrant una certa preocupació per la formació.
A Espanya, des del 1873 amb el govern de la Primera República també comencen les reformes legals per a suavitzar l’explotació del treball infantil. En els anys següents la seva aplicació és bastant relaxada i caldrà esperar fins a principis del segle XX per a trobar una nova llei.
Però un acte important i poc conegut contra l’explotació infantil va ocórrer a la Barcelona de la Dictadura de Primo de Rivera el 1925. Es tracta de la Vaga dels Nens, que va tenir lloc a les Cristalleries Planell, quan els nens que havien d’entrar una hora abans per a preparar els forns van demandar, entre altres reivindicacions, el cobrament d’aquesta hora extra. Aquesta vaga es va estendre per altres cristalleries i els nens van guanyar les seves reivindicacions dues setmanes més tard. També cal assenyalar que, a part de la repressió policial, molts pares es van oposar a la vaga, ja que durant ella deixaven de rebre els salaris dels menors, en la majoria dels casos procedents de famílies necessitades.
Avui dia podem trobar l’edifici de l’antiga cristalleria reconvertit en equipament municipal al barri de Les Corts. I també podem saber una mica més d’un dels líders d’aquest moviment, Francesc Pedra, que amb només onze anys va encapçalar les reivindicacions, convertint-se en líder sindical fins al final de la Guerra Civil. En tornar de l’exili amb papers falsos, es va retrobar amb la seva parella Lola Peñalver, també activista sindical, no abandonant mai cap d’ells el seu esperit de lluita. Són recordats als Jardins de Francesc Pedra i Lola Peñalver a l’Hospitalet de Llobregat, on van ser impulsors de la creació de l’associació de veïns de Pubilla Cases.
