Els que pentinem canes i ens interessa força o molt la política –i les implicacions socials que se’n deriven– hem viscut al llarg dels anys polèmiques, desavinences, discrepàncies, enfrontaments o baralles dialèctiques. Però al final sempre hi havia la via del consens, de la trobada, del terme mitjà, de les renúncies compartides o de la negociació. Estic pensant en la Constitució, en els Jocs Olímpics, en l’entrada a Europa o en la lluita antiterrorista. Sempre hi havia qui pensava que s’hagués pogut fer més en determinats temes i qui pensava que s’havia anat un pèl lluny. A qui li faltaven articles i a qui li’n sobraven. Qui aplaudia fins i tot amb les orelles i qui s’encongia d’espatlles tot dient «què hi farem». O bé per resignació, o bé per entusiasme, tothom (o quasi) hi estava d’acord en quelcom.
Però ara ens trobem en una mena de lliga salvatge on tothom juga contra tothom, on no hi ha terme mig: o guanya aquest o guanya l’altre. On avui vull que guanyi A contra B i diumenge vinent voldré que C guanyi A. O el que és pitjor: es juguen diverses competicions alhora i simultàniament.
Uns pateixen sequera i altres tenen un excés d’aigua. Els qui tenen aigua no la volen donar per a piscines, i menys per al turisme que arriba a Barcelona.
Els hotelers i restauradors ens diuen que l’arribada de visitants fa créixer l’economia del país. Uns altres ens diuen que els turistes són perjudicials i que n’hi ha masses.
Els pagesos cultiven productes que després tots menjarem, siguem urbans o rurals. Però el llaurador, legítimament, vol que se li comprin les fruites i les verdures a un preu just i digne, que pugui seguir vivint del camp, cosa que actualment no passa; i els que habitem a ciutat volem continuar comprant al mercat allò que ve dels conreus, i a la vegada no volem que els seus preus pugin excessivament.
Hi ha qui vol una tercera pista al Prat perquè hi aterrin més avions i ens arribin més mercaderies, i perquè hi hagi més vols de sortida i beneficiï les exportacions. Hi ha qui es nega a l’ampliació de l’aeroport adduint l’existència d’estanys i d’aus.
Alguns pensen que cal desenterrar els morts de les cunetes, per identificar-los, donar-los digna sepultura i recordar-los. Altres pensen que no és necessari remoure el passat, sobretot quan aquest passat es refereix a la Guerra Civil i a la dictadura.
Uns obren la porta als immigrants perquè els falta mà d’obra. Altres ens diuen que les persones migrades treuen la feina i els ajuts als autòctons. Uns els acullen perquè creuen en el cosmopolitisme i la diversitat. Els altres els volen fer fora com abans millor. Uns, sota l’empara de la llibertat de religió, autoritzen la construcció de mesquites; els altres les volen enderrocar tant sí com no.
Per una banda, hi ha qui pensa que el català està en hores baixes, a un pèl de la desaparició; i volen implementar-lo a l’escola, als mitjans i a la funció pública. Per altra banda, hi ha qui opina que hi ha massa llengua catalana i poc castellà; i fan mans i mànigues per impedir el seu creixement a l’educació, a la televisió pública o a l’administració.
En definitiva, vivim sota el govern d’uns polítics la gestió dels quals si beneficia uns alhora en perjudica uns altres. Si alegra una meitat, excita l’altra meitat. Si acontenta el 50%, a la vegada provoca la protesta altiva de l’altre 50%. Com la metàfora de la manta insuficient: si em tapo el coll, se’m refreden els peus; i si em tapo els peus, se’m refreda el coll.
Es busca amb urgència fabricant de mantes de dimensions generoses.
