La digitalització dels diferents processos econòmics i l’auge de les xarxes socials són dos vectors que estan impactant de forma clara en els models de vida de les societats occidentals. La política no ha escapat d’aquesta lògica. Com tot en aquesta vida, la irrupció d’elements nous i pioners té avantatges i riscos. D’una banda, és cert que la digitalització i la irrupció de les xarxes socials han contribuït a aproximar a la ciutadania els líders polítics, els candidats i les formacions que concorren a les eleccions i, per tant, a fer més accessible la democràcia. En aquest sentit, els electors disposen de més informació i de més elements que mai per generar-se una opinió sobre els esdeveniments del debat públic.
Per contra, el creixement desbocat de notícies falses i de desinformació està provocant que, paradoxalment, estiguem menys informats que mai. No obstant això, no tinc per objectiu centrar aquest article en aquesta qüestió. L’objecte d’aquestes ratlles és posar de manifest que l’imparable ascens de les xarxes socials és un factor que no està afavorint el funcionament de les democràcies liberals. En altres paraules, la nostra dependència d’aplicacions com Instagram, Twitter o TikTok, i la falta d’un major control democràtic de les xarxes socials està provocant que pràcticament tot siguin eslògans, fotos i vídeos i que s’hagi reduït molt el contrast i el debat sobre les idees polítiques. Està clar que qui surt més beneficiat d’aquesta realitat són els partits populistes, ja que tendeixen a simplificar i reduir molt les solucions a problemes molt complexos.
Per posar un exemple conegut: la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va obtenir una majoria absoluta després de reduir la seva campanya electoral a l’eslògan ‘comunisme o llibertat’ i després que la seva comunitat autònoma, com la resta de regions i de països del món, haguessin sortit d’una pandèmia amb milers de víctimes mortals diàries.
Amb tot, seria fal·laç atribuir únicament l’auge de formacions de caràcter populista a les xarxes socials. Hi ha contribuït també la incapacitat dels partits de tradició més clàssica a l’hora de donar respostes als problemes de la ciutadania, l’augment de la desafecció política, l’impacte social de les crisis més recents o el creixement disparat de les desigualtats. Tampoc hi ha ajudat la posada en marxa de fórmules tecnocràtiques a determinats indrets del món. A Itàlia, per exemple, i tot i l’experiència política de Mario Draghi, la constitució del seu executiu no va evitar que la ultraconservadora Giorgia Meloni acabés esdevenint la primera ministra italiana.
Paradoxalment, i en paral·lel a tot aquest magma, hi ha una ciutadania disposada a escoltar propostes polítiques que ofereixin, ni que sigui des del punt de vista teòric, solucions als seus problemes. Ho hem vist recentment a les eleccions gallegues, on bona part de l’èxit del BNG ha estat centrar la seva campanya en qüestions com la sanitat, l’educació o l’habitatge. I això no canviarà. Per això, soc dels que pensa que la sortida d’aquesta crisi de les democràcies liberals només vindrà de més i millor política. D’un reforçament de la (bona) política com a instrument per millorar la qualitat de vida de les persones. Perquè no existeix (bona) política sense idees. Les idees i les propostes són la base per a les posteriors estratègies (i no al revés).
La incertesa actual exigeix que les forces polítiques, especialment les que creuen en el progrés i en els avenços col·lectius, ofereixin un horitzó de futur a 15 anys vista. Com volen que sigui la seva ciutat o la seva comunitat l’any 2040? Què proposen als seus veïns per assolir aquesta fita? La construcció d’aquesta perspectiva de futur és una de les fórmules per combatre aquelles opcions que s’aprofiten de les escletxes del sistema polític democràtic i, de l’altra, perquè la ciutadania percebi que la política té una utilitat pública indispensable. Probablement, un dels grans èxits de Pasqual Maragall com a alcalde de Barcelona va ser la capacitat per construir un projecte polític a mig-llarg termini. Potser és l’hora de recuperar aquest esperit. És veritat que fa 30 anys hi havia majories polítiques molt menys fragmentades que ara, però l’augment de la pluralitat ha de ser un estímul per oferir propostes que apleguin majories molt més àmplies.
No hi ha altra.
