Trobem sovint el terme «il·lusió» als escrits, proclames, discursos, programes, sobretot electorals. Sembla un incentiu inqüestionable per motivar al personal. Malauradament i amb rares excepcions les il·lusions acaben en desil·lusions.
De fet el diccionari la defineix com «un error de percepció, judici o raonament provocat per una aparença». A la cultura centreeuropea no s’acostuma a utilitzar perquè es considera sinònim de fantasia, màgia, «il·lusionisme», (des)esperança sense fonament real, truc, engany, conill que surt de la txistera. Tanmateix la classe política de les nostres latituds, usa i abusa del mot, i del concepte fal·laç. Tossudament i fallida.
A força de fracassos reiterats, la «majoria social» (terme d’ambiguament perversa i il·lusòria) acaba en frustració, decepció, escepticisme, resignació, desafecció. La bona gent cau en el parany encara que no sigui en seu grau extrem i patològic com a idea psicosi delirant.
Avui la pèrdua del llenguatge és una batalla pendent i necessària. D’aquí la present reflexió.
Parlem d’un motiu rellevant de partiment psicosocial, de resignació i per descomptat d’una immobilització, que obre totes les vies falses d’escapament per fugir de la realitat dura i complexa que patim cada dia més.
No és doncs un disbarat al·ludir aquí a la relació amb la salut mental tan deteriorada i més actualment. Amb síndromes d’angoixa, depressió, apatía, abúlia, hedonisme extrem, pèrdua d’interès, introversió, incomunicació, d’aïllament social entès com a contacte inter-persones i essencialment presencial.
La dita «revolució tecnològica», un avenç inqüestionable coma instrument al servei- de, esdevé imperatiu i amo i senyor nostre. L’ acceptació rendida al rol imposat de la cibernètica, informàtica, robòtica, o la mateixa «intel·ligència artificial» (I.A. artificiosa?) ens fa malbaratar la seva utilitat potencial meravellosa per convertir-la en pura tirania que ens deshumanitza i fa esclaves d’un sistema que acabarà amb l’especie i amb el planeta.
L’alienació com a forma de supervivència porta al egocentrisme radical al servei dels altres «enganys» temptadors dels mercats: fugides esotèriques, sectàries, drogaddiccions (de substàncies o de conductes), auto-repressió, submissió acrítica a la suposada veritat única del sistema, xarxes i pseudo-vida online, fragmentació de les reivindicacions i les lluites, mercantilització del món.
Amb la diagnosi psicosocial cal trobar, en legítima defensa, el tractament. I és de calaix que el primer serà recuperar el veritable significat de les paraules, avui sistemàticament parasitades. Vull dir parlar clar i entenedor, i raonar sobre VALORS I PRINCIPIS, no pas sobre el temari que se’ns imposa socialment sota enormes empreses de (in)comunicació. Els «medias». Assertivament dient i debatent sobre allò que realment ens importa, en individus com a persones i en col·lectiu com a determinants socials.
Hem de substituir la «il·lusió» òptica, d’atzar, monetària, sempre passives, per disposicions actives com l’ entusiasme, alçament, compromís, alegria, tolerància, equitat, solidaritat, sororitat, esperança fruit del treball, passió, afecte, fraternitat i AMOR en totes les seves formes.
Cal negar-se a l’autocensura subtilment inoculada, i si és el cas, poso per exemple un que conec, tractar sense vergonya sobre qüestions menystingudes: socialisme, república, federalisme, serveis públics, salut, cultura, PAU. En els seus significats i concepcions reals (que no ve de rei sinó de realitat !). Canviar d’entrada el titular, la carpeta, el temari que ens posen de forma «natural» i acrítica.
Construir de forma urgent un veritable FRONT o Plataforma cívica i social per la resistència empoderada front l’ agressivitat del neoliberalisme rampant = impunitat del capitalisme letal.
És aquí bon moment per recordar els/les nostres mestres contemporanis que hem tingut el privilegi de gaudir. Va pels dos enormes activistes, amics i extraordinàries persones Josep Cabayol (SICOM) i Josep Martí (CAPS) cofundadors de la Marea Blanca de Catalunya.
No ens queda temps per més experiments «il·lusionants».
SALUT! Que és Lluitar!
