Per sobre de qualsevol altra consideració, se sent periodista. I, lligat a això, destaca la seva activitat com a docent a la UAB. Ha estat director de diversos centres de RTVE. Amb Armand Balsebre, ha publicat Darwin en el desván, que planteja com el progrés tecnològic no significa, axiomàticament, progrés humà. Ara surt a les llibreries El último periodista (Marcombo).
Per què “l’últim periodista”?
El títol no significa, necessàriament, que els periodistes deixin d’existir i que estiguem ja en l’últim tram, però sí que és un crit d’atenció, en el sentit que el periodisme i els periodistes, com els hem conegut, estan en transició cap a nous conceptes, i cap a un nou rol del periodista. Perquè, francament, la intel·ligència artificial (IA) és realment molt perillosa. Sé que suscita escepticisme: això no superarà mai a l’ésser humà, etc. Però s’ha de constatar que la IA ja té una penetració brutal en el món del periodisme. Una enquesta recent de la London School of Economics sobre IA en 105 empreses de comunicació assenyala que el 75% l’utilitzen en el primer pas del cicle informatiu, en la recopilació de notícies. I el 90% ho fan en el següent pas, en la producció de la notícia. Això il·lustra que realment està canviant radicalment el periodisme que hem conegut fins ara.
Com definiries el periodisme “tal com l’hem conegut fins ara”?
De periodisme i periodistes n’hi ha de moltes classes, però jo, personalment, he viscut el periodisme (amb tots els errors que tots cometem) a partir d’una independència, que he intentat que fos insondable, total. M’he hagut d’enfrontar, sobretot com a director d’un mitjà, amb situacions en les quals he hagut d’absorbir pressions, que mai he traslladat als redactors, la gent que treballava als meus equips. I, quan jo era redactor, he tingut directors que han actuat de la mateixa manera. Sempre ha existit el periodista honest i independent, dintre, és clar, d’unes coordenades acceptables, consensuades. En periodisme no existeix la independència absoluta, però sí que hi ha uns principis bàsics incontestables.
En aquest “hi ha de tot als mitjans”, a què et referies, es manifesta la divisòria públic-privat. En el primer cas no resulta gaire difícil d’entendre. En el segon bastant menys?
Sempre he pensat en la necessitat de la coexistència entre un sector de mitjans públic i un altre de privat, en el sector de la comunicació. És una cosa que li aporta energia, vitalitat. Mai m’ha semblat convenient, ni raonable, potenciar els mitjans públics en detriment dels privats. Tots dos suposen una riquesa en el pluralisme informatiu. Però, per mi, hi ha una diferència substancial entre tots dos: els mitjans públics estan obligats a mantenir el pluralisme i a donar cabuda a totes les veus de la societat.
En qualsevol cas, la comunicació de naturalesa privada, mediatitzada pels interessos de l’editor, la publicitat, els negocis, la política…, no tendeix, diguem, a instituir-se gairebé en l’antítesi de l’objectivitat?
Al llibre es comenta que, a vegades, és fàcil condicionar la voluntat i l’orientació periodística d’un mitjà, a través de, per exemple, la publicitat institucional. Només cal veure les enormes partides de diners que hi van a parar en publicitat directa o en subvencions a privats. A Espanya passa de manera generalitzada. I això realment és molt condicionant.
Què es pot dir de la unanimitat, gairebé sense escletxes per a la dissidència, amb què els nostres mitjans tracten grans esdeveniments com, per exemple, la guerra d’Ucraïna?
És el fenomen de l’homogeneïtzació. El perquè una sèrie de missatges segueixen una línia ideològica idèntica. És una cosa constatable. En qualsevol cas, sempre existeix un pensament dominant que es cola immediatament en els valors del periodista. Una cosa predeterminada, al seu torn, per grans paràmetres ideològics, culturals. Encara que soni a exageració, a Europa vam inventar la democràcia. Els valors de la Il·lustració i del periodisme democràtic emanen del liberalisme democràtic. Així, encara que vulguem corregir-ho i ampliar el focus de visió cap al món, estem molt condicionats per això. La nostra cultura no és la mateixa que la d’altres llocs. A vegades som etnocèntrics, però jo he de reconèixer que soc molt europeista, malgrat que he criticat la seva burocràcia.
Amb l’abaratiment i les facilitats que ofereixen les tecnologies digitals, com s’explica que no apareguin i es desenvolupin formats com els fulls, libels, fulletons, gasetes…, que tant d’èxit van tenir amb l’aparició de la impremta?
S’està evolucionant d’una manera que s’allunya d’això, i en primer lloc del suport escrit. S’allunya del pensament complex, del que incita a reflexionar. El món dels tiktokers, influencers, etc., s’imposa davant el de l’escriptura escrita, que pateix una crisi profunda. Per això, en el pròleg del llibre dic que cal posar en valor el suport escrit, tant el diari, com el llibre. Per què? Perquè, entre altres coses, he viscut amb els alumnes la transició del paper escrit al mòbil, i reivindico la funció de l’escriptura com a organitzadora del pensament. Ara, tots escrivim al mòbil. L’assimilació per pantalla és menor que la que es té llegint un llibre o un diari. Quan es publica un llibre, passen mesos des que s’escriu fins que es publica. Una cosa que pot fer que sigui obsolet, i més en el cas que, com és aquest del qual parlem, tracti de tecnologia. Buscant com anar actualitzant l’obra periòdicament vam trobar Marcondo, l’única editorial, crec, que fa això.
Es contraposa molt l’escrit al digital, en referir-se a la comunicació, però on es pot situar, més enllà d’aquest dualisme, el periodisme audiovisual?
Al llibre també fem una diferenciació entre el que és el llenguatge sonor i l’audiovisual. El primer, quan crea imatges auditives té una gran força, perquè el cervell complementa el que està escoltant. Quan es parla de la màgia de la ràdio, no és ni més ni menys que aquest procés neuronal. El llenguatge audiovisual sempre ha de conjuminar el component sonor amb el visual. El primer mitjà que va iniciar una certa disrupció va ser la televisió, quan el teleespectador necessitava fixar l’atenció per poder assimilar el que veia i sentia. Això ha evolucionat ara cap a missatges molt curts i, sobretot, d’anar passant pantalles. Amb això, l’addicció és enorme i la insatisfacció encara més gran.
Es pot percebre avui dia, d’alguna manera, l’escenari de la comunicació pública dels nostres besnets?
No podem ser deterministes. Serà, en qualsevol cas, molt diferent. Crec que enllaçarà la IA amb el metavers. Llavors, perdrem tot contacte amb la realitat material. No m’agradaria ser pessimista, però reconec que sí que es desprèn un cert pessimisme del que dic. La veritat és que no es pot contemplar el futur des d’una visió que prejutgi, però el que sembla incontestable és que la mateixa societat serà completament diferent. Les ulleres de visió Pro, que acaba de posar al mercat Apple per uns 4.000 dòlars amb tots els seus complements, fan que vegem gent pel carrer movent les mans, escrivint, llegint… Els implants de Neuralink, l’empresa d’Elon Musk, seran físics, primer, i orientats a solucionar problemes mèdics, però a ningú se li escapa que podrien utilitzar-se per controlar el cervell de les persones. I, probablement, en el futur podran ser implantats mitjançant ones.
En aquest panorama, què representa i com opera, actualment, el ChatGPT?
El ChatGPT és la gran eclosió de la IA generativa. La intel·ligència artificial existeix des dels anys 40, i va ser als anys 50 quan es va estandarditzar el concepte. Era una intel·ligència artificial simbòlica, així es va dir, perquè el que introduïa eren grans processos de càlcul, de revisió, sistematització; d’imposar rutines, per exemple, en el manteniment de centrals nuclears. Va ser un assoliment, una cosa que la tecnologia feia millor que les persones. Tot això basat en un alt procés de càlcul. Però l’eclosió de la IA apareix amb la intel·ligència generativa, o neuronal. El seu objectiu és clonar al cervell humà i superar-lo. I aquest és el gran repte i la preocupació que genera. La UE va parlar de considerar els robots com a persones electròniques. Una cosa que va aixecar grans crítiques. El transhumanisme, segons un dels seus grans ideòlegs, Nick Borstrom, proposa educar els robots amb valors humans. En qualsevol cas, nosaltres hem conegut la transició tecnològica més gran de la humanitat, que va des de la invenció de la ràdio, passant per la televisió, a la intel·ligència artificial.
