A aquest pas, Xavi Hernández acabarà passant a la història per aquesta estranya relació, cada vegada més esquizofrènica, entre ell mateix i el seu personatge com a entrenador del FC Barcelona, càrrec que no s’acaba d’entendre si actualment l’exerceix en funcions, per falta d’un substitut, o des de l’excedència com a resultat de la mútua acceptació per totes dues parts, tècnic i directiva, d’una situació confusa, provisional i, per descomptat, bipolar. Per això, el mateix Xavi només va trigar 10 minuts a perdre en la sala de premsa tot el que acabava de guanyar en el camp el dimarts a la nit, enfront del Nàpols, després de classificar-se per als quarts de final de la Champions, un èxit notable segons es miri, tenint en compte que el Barça no aconseguia assolir aquesta fase de la màxima competició europea des de la temporada 2019-20, la primera afectada per la pandèmia.
Xavi va treure i va vomitar tot el ressentiment i revengisme que havia acumulat des de la tardor passada contra determinada premsa quan, amb motiu del mal final de la fase de grups, perdent contra el Shakhtar Donetsk a Hamburg i l’Anvers belga, la premsa va elevar bastant la crítica pel joc mediocre i falta d’actitud de l’equip, que, no obstant això, es va classificar com primer de grup. “Ara què fem amb el bufó d’Europa”, va deixar anar Xavi després d’eliminar al campió italià en resposta clarament rancuniosa i dolguda contra un titular del diari El País que, en els pitjors moments, va encapçalar així una crònica de Ramon Besa: “El Barça és el bufó d’Europa”.
La rebotiga d’aquesta reacció, que deixarà una altra reguera de crispació i de tensió entre Xavi i els mitjans, destapa un vell conflicte i litigi mediàtic entre Xavi i Guardiola. O seria més exacte referir-se al guardiolisme entès com un lobby de premsa que, des de l’explosió del Barça de 2008-09, l’any del sextet, ha controlat el relat mediàtic pel que fa a la custòdia, protecció i defensa cega de Guardiola i de la puresa del seu estil que, per portar-lo a l’extrem del fanatisme, ha acabat per convertir-se en una espècie de clan que ha injuriat, criticat i sotmès a tots i cadascun dels seus successors en la banqueta blaugrana.
Ramon Besa, autor del detonant titular que ha destapat aquesta guerra tant de temps soterrada, ha sobresortit des de sempre com el guru d’aquesta cienciologia guardiolista al qual pertanyen les més destacades plomes de la premsa, la ràdio i la televisió, com és obvi i detectable pels seus punts de vista i opinions clarament uniformes.
El guardiolisme va néixer i va créixer en paral·lel a l’èxit de Guardiola com a jugador, en bona part fomentat pel seu representant, Josep Maria Orobitg, personatge hàbilment pròxim i influent entre els periodistes que van acabar creant una aliança tàcita, física i coordinada al voltant de la figura de Pep, que, d’altra banda, amb el consentiment exprés del mateix Guardiola, també s’ha convertit en una poderosa arma del laportisme, especialment útil i eficient contra les presidències consecutives de Sandro Rosell i de Josep Maria Bartomeu.
Un col·lectiu, bàsicament un lobby de premsa, que no existiria sense el desig i l’activació de Guardiola, tant intel·ligent a la sala de premsa com pròxim, afectuós i complaent amb els seus periodistes fora d’aquest àmbit, a base de missatges, trucades i fins a menjars i sopars en els quals, al llarg del temps, s’ha llaurat i consolidat un superpoder periodístic, dominant i prou perillós si es té en contra en algun moment com finalment li ha succeït a Xavi.
L’actual tècnic, amb el qual Guardiola ja va rivalitzar en algun moment de l’etapa de tots dos com a jugadors del Barça, després va compartir amb el tècnic de Santpedor la meravellosa experiència de formar part del Barça de Messi. Va ser arran del retorn de Xavi al Camp Nou com a entrenador quan aquest lobby mediàtic va haver d’alinear-se a la força, pel seu parentiu i vinculació amb Laporta, amb l’acabat d’aterrar, acollit amb una certa condescendència i consentiment, que no amb entusiasme, perquè va prevaler l’interès de servir a l’estabilitat de la junta actual.
Després, no van ser tant les deficiències de Xavi a l’hora de dirigir a l’equip, sobretot comparat amb l’excel·lència que se li atribueix a l’actual entrenador del City, com les acusacions de Xavi contra algú del City, per no cedir-li abans Joao Cancelo ni afavorir la sortida de Bernardo Silva -pulles que al·ludien a Guardiola directament i insinuant que estava perjudicant el Barça i a ell expressament-, el motiu que va capgirar l’actitud d’aquest lobby.
Xavi va percebre aquest gir, es va posar nerviós i va començar a mostrar-se tan insegur i desemparat que va fitxar un periodista per a protegir-se, Edu Polo, al qual se li imputen les fatalitats i errors dialèctics de Xavi, massa habituals des de fa uns mesos. En realitat, no obstant això, Xavi és prou gran i poc llest per a equivocar-se tant com ha fet ara en treure tota la seva ira contra el capità i icona del guardiolisme, Ramon Besa.
Per descomptat, el Barça fa temps que decep a Europa i especialment Xavi ha protagonitzat quatre eliminacions certament impròpies, no passant de la primera fase dues temporades seguides en les quals, a més, l’equip ha fet el ridícul en la Europe League. No pot acreditar arguments ni presumir del seu palmarès continental, pobríssim, ni pot treure tant de pit després d’haver aconseguit els quarts enfront de quatre rivals (Porto, Shakhtar, Anvers i Nàpols) que no figuren, cap d’ells, en les primeres posicions de les seves respectives lligues.
Xavi pot, legítimament, alegrar-se per ser avui on el Barça feia una dècada que estava i fins on, se suposa, està pràcticament obligat a ser per a complir amb el pressupost, sobretot després d’haver guanyat la Lliga de l’any passat i haver-se vist agraciat amb cinc reforços de luxe. En tot cas, Xavi segueix en deute amb una afició decebuda per com va perdre la Supercopa, per com va caure eliminat en la Copa i per com s’ha despenjat bastant en la Lliga, a l’espera d’un miracle.
Intentar venjar-se ara d’un titular de fa mesos amb aquesta obsessió i malvolença, una mica malaltissa, sembla temerari, imprudent i arriscat per la seva part quan la temporada està en l’aire i ell mateix ha tirat la tovallola anunciant i reconeixent la seva incapacitat per a donar-li futur a aquest equip. Va dir que ho feia per a destensar l’ambient i l’equip. No ho sembla.
