La societat sotmesa a la dictadura franquista va avançar amb la confiança que un altre món és possible i van arrelar les virtuts teologals i cardinals entre nascuts al si de la classe obrera.
Amb el sindicalisme de classe i sociopolític, que negociava amb mobilització i participació, vam progressar com a treballadors i ciutadans. Vam discutir el poder exclusiu del patró a l’empresa, vam afavorir canvis de pes en el règim neoliberal i vam pretendre substituir-lo. Ens van matar companys, vam ser acomiadats de la feina, detinguts, torturats i empresonats. Però la lluita va donar fruits que es van plasmar en acords col·lectius.
Va ser molt important la Constitució, social i democràtica de dret. Propugna la llibertat, la igualtat i el pluralisme polític. Va deixar el Rei sense el poder absolut, únic amb distinció de funcions, que va heretar del dictador. Va instaurar la divisió de poders, amb Parlaments i Governs, central i autonòmics, elegits per sufragi universal. Va contemplar un ampli catàleg de drets i llibertats i va encarregar al poder públic per fer-los efectius.
Però l’administració, les forces armades, la policia i l’aparell repressiu de la dictadura van romandre. Van mantenir fortuna i poder banquers i empresaris. Corruptes i criminals es van veure lliures de causa.
Pensem que amb la democràcia la igualtat prosperaria. Es va avançar en llibertats, sanitat, ensenyament, serveis socials i municipals. Aleshores va disminuir el nivell organitzatiu i de combat dels treballadors, per això els frens i retrocessos no van trigar a fer-se notar.
La Funció Judicial franquista es va transmutar a Poder Judicial constitucional sense solució de continuïtat. Per al seu govern i democratització, juntament amb la separació i la independència, la Constitució va optar pel Consell General del Poder Judicial. S’exclogué un Consell Superior de la Magistratura, per eludir corporativismes, involució i desvirtuació.
L’esperpent d’un grup de jutges, amb les togues i les punyetes, ressonant en públic contra una llei que ni havia començat a discutir el Poder Legislatiu, posa en dubte la neutralitat i la imparcialitat exigibles, amb els temors pitjors.
La justícia emana del poble, encara que l’administri Jutges i Magistrats, integrants del poder judicial, sotmesos únicament a l’imperi de la llei. Els correspon la potestat jurisdiccional en tota mena de processos, jutjant i fent executar allò jutjat, d’acord amb les lleis i segons les normes de competència i de procediment. Res d’ocurrències particulars.
La noció d’igualtat és la forma política de la justícia (Kelsen) i resulta del criteri o punt de vista del qual es parteix. Un home negre i un altre blanc són diferents en funció del color de la pell, però són idèntics si s’atén la dignitat humana. Les lleis no són per a les persones en abstracte, sinó com a membres duna societat, que canvia i evoluciona. La igualtat està en funció de la ciutadania, siguin quines siguin les diferències culturals, de constitució o de riquesa, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.
El jutge ha de ser independent per poder-se plegar enterament al dictat de la Llei del legislador. És deplorable el capellà que predica allò que no creu, però és encomiable el jutge que fa complir la llei amb el sentit del qual pogués estar disconforme. Les normes s’han d’interpretar segons el sentit propi de les seves paraules, en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius i la realitat social del temps en què han de ser aplicades, atenent fonamentalment l’esperit i la finalitat d’aquelles.
Si els que integren el Consell General del Poder Judicial ho fessin per via corporativista i l’accés a la jurisdicció, la fiscalia i altres carreres jurídiques fos memorística amb preparadors de moral millorable, la involució i la desvirtuació tindrien una probabilitat temible.
El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament (Acton), la desconfiança a la jurisdicció (Montesquieu) necessita control periòdic d’idoneïtat, el principi d’interdicció de l’arbitrarietat és imprescindible, per avançar en igualtat i equitat, en aquest vell món que es mor, mentre el nou triga a aparèixer i, en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres (Gramsci).
